Aquest diumenge escoltem la narració de dues actuacions de Jesús que posen de relleu que la misericòrdia i la redempció de Déu davant la fragilitat humana són copioses. Tots els éssers humans tenim consciència de la nostra temporalitat física i assumim la mort corporal com un element propi de la nostra naturalesa. Partint d’aquesta premissa, hauríem d’arribar a la conclusió que morir no és un fet tràgic, sinó natural, sense obviar quantes morts també es produeixen al món per circumstàncies tràgiques, ja que, d’una banda, tenim fenòmens naturals com terratrèmols, accidents de tota mena (de carretera, incendis, etc.) i d’altra banda, veiem les mortals conseqüències de la bogeria humana, amb les guerres, la violència en general i la domèstica en particular. Contrastar la força de la Paraula de Déu i l’ús de la paraula de la força per part de l’home, ens porta avui, molt breument, a fer aquest comentari.
La mort a la vida divina, causada pel pecat, és la que expressa Déu a l’home. I és en Jesús, la seva Paraula encarnada, on veiem aquest AMOR sense límits i l’alliberament (redempció) generós davant la visita de la malaltia que desemboca en la mort. Ambdós textos es llegeixen junts perquè són idèntics: la resurrecció de la filla de Jaire, de dotze anys, i la curació de la dona hemorràgica, que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys, una malaltia que la portava també a les portes de la mort, expressen la compassió i la misericòrdia de Déu davant el dolor, la fragilitat i la mort física.
Aquest relat evangèlic d’avui posa de relleu la doble lectura de la mort per a Déu. Ell no és impassible ni distant davant el patiment humà, sinó tot el contrari: el seu amor per l’home és infinit, i l’Evangeli ho posa de manifest a totes les seves pàgines; la mort que en realitat preocupa Jesús és la mort causada pel pecat, ja que aquesta ens allunya de la vida després de la vida al costat de Déu en el seu Regne.
