La misericòrdia de Déu supera tota barrera i la mà de Jesús va tocar al leprós. Ell no pren distància de seguretat i no actua delegant, sinó que s’exposa directament al contagi del nostre mal; i precisament així el nostre mal es converteix en el lloc del contacte: Ell, Jesús, pren de nosaltres nostra humanitat malalta i nosaltres d’Ell la seva humanitat sana i capaç de sanar. Això succeeix cada vegada que rebem amb fe un Sagrament: el Senyor Jesús ens «toca» i ens dóna la seva gràcia. En aquest cas pensem especialment en el Sagrament de la Reconciliació, que ens guareix de la lepra del pecat. (Papa Francesc).
El nostre mal i els nostres mals es converteixen en el lloc de contacte amb el Crist, doncs Ell és el metge dels cossos i de les ànimes, i només així pot ser eficaç el seu poder diví en la nostra humanitat ferida, només així podrem ser una sola cosa amb el Crist. És com el cap i el subaltern, sinó es donen la informació necessària pròpia de cadascun, l’encaix és impossible i el desitjat equip de treball es converteix en un esforç va. Nosaltres tampoc podem trobar-nos amb el Crist en un altre lloc que no sigui la nostra petitesa i la nostra pobresa.
“El que agrada a Déu de la meva petita ànima, és que estimi, la meva petitesa i la meva pobresa”. (Santa Teresa del Nen Jesús i de la Santa Faç).
Això no vol dir tolerar els nostres pecats (ni tampoc estimar-los), sinó conformar-nos amb la nostra petita humanitat i saber que molts esforços en la nostra vida poden ser vans, i que la humilitat tot ho aconsegueix del Senyor Déu.
En efecte, quan l’home peca greument, s’arruïna per a si mateix i per a Déu. Camina perdut, sense sentit i sense direcció, doncs el pecat desorienta i extravia. El pecat és la major tragèdia que pot succeir-li a un cristià. En uns pocs moments de malícia ha negat a Déu i s’ha negat també a si mateix. La seva vida honrada, la seva vocació, les promeses que un dia fes ell mateix o van fer per ell en el baptisme, les esperances que Déu havia posat en ell, el seu passat, el seu futur, tot s’ha enfonsat… Queda com un leprós, sol, fora del campament, sense participació en la vida de l’Església, de la qual s’ha exclòs. Per això diu Sant Joan Crisòstom: «El pecat no només és nociu per a l’ànima, sinó també per al cos, perquè a causa d’ell el fort es fa feble, el sa malalt, el lleuger pesat, el bell deforme i vell» (Homilia sobre 1 Corintis). Però tota aquesta ruïna podrà ser restaurada, per la misericòrdia del Salvador, amb el penediment i amb el sagrament de la penitència. (Manuel Garrido Bonaño).
