Ja fa uns anys va saltar a la premsa la notícia del descobriment d’una estafa que havia afectat a un gran nombre de parelles de promesos de Mataró que feien els preparatius per a llurs casaments; recordo que se’n va parlar molt aleshores. Per a uns, el que havia de ser el dia més feliç de les seves vides es va tornar una jornada amarga quan es va descobrir l’engany; i per d’altres, la preparació de les noces es va convertir en un calvari en assabentar-se de l’existència d’uns crèdits que haurien de pagar. Darrere l’oferta d’una agència que gestionava tots els aspectes materials de la celebració del casament, hi havia una estafa de crèdits bancaris que el suposat gestor feia demanar o demanava als nuvis, tot emborsant-se ell una molt sucosa diferència. La transcendència mediàtica dels fets i setge imposat per la policia van fer que l’autor de les estafes decidís de posar fi tràgicament a la seva vida. Certament, una notícia espantosa que va deixar un gran pòsit de tristesa.
Una advocada d’una de les empreses amb les quals treballava l’estafador va dir que aquest home no era conscient de la gravetat dels fets fins que es van fer conèixer a través de la premsa, ràdio, televisió i internet. Sentir un comentari com aquest, fa feredat i ens dóna motius per reflexionar: ¿Com és possible que un home que usa la mentida per guanyar diners i s’apropia fraudulentament dels béns d’altri no se n’adoni de la gravetat dels fets que està cometent?, ¿tan deformada havia quedat la seva consciència? ¿Com és que havia ignorat que existeix el setè manament de la Llei de Déu, que prohibeix robar, i també el vuitè, que blasma la mentida? Per altra banda, si hagués tingut en compte la regla d’or, que ens diu «Tracteu els altres com voleu que ells us tractin» i que és una regla elemental de conducta, present a totes les cultures, ¿no hauria vist que el que feia estava malament i que aquests actes tindrien conseqüències molt greus tant pels afectats com per a ell mateix?, ¿hauria admès ell que li haguessin fet el mateix que ell feia als altres? Ens diu l’apòstol Sant Pau: «Cada un de nosaltres haurà de donar compte a Déu de si mateix» (Rm 14, 12).
No sabem si aquest home dissortat, després de cometre l’acte que el va portar a la mort, va tenir temps de penedir-se de tot el mal que havia comès i del fet de llevar-se la vida, ni si va poder donar lloc a que la misericòrdia de Déu es manifestés en ell, ¡tant de bo que hagi estat així! Tanmateix, les seves accions havien estat les pròpies d’una persona que, en l’avidesa o la necessitat dels diners, oblida l’ètica més bàsica i acaba perdent els papers, fins al punt de menystenir també el valor sagrat de la vida. Els ídols acaben devorant els seus adoradors, i els diners -Mammon, tal com els anomenava Jesucrist- no són pas una excepció.
La Quaresma és un bon moment per lluitar contra la temptació i treure tots els ídols del nostre cor i de la nostra vida. És l’oportunitat de recuperar els papers i de posar la nostra vida sota el guiatge del Senyor.
