Ens trobem ja celebrant el segon diumenge de Quaresma, després d’haver donat un testimoniatge públic de dejuni i d’oració sobretot el dimecres de cendra, però també, en l’amagat del cor, cada dia. L’Església tota dóna cada any aquest testimoniatge de feblesa i de fe. Sense dejuni no pot existir l’Església, doncs si l’oració és l’amor a Déu i l’almoina l’amor al proïsme, el dejuni és l’amor a un mateix. Llavors ens preguntem, com m’haig d’estimar a mi mateix? Potser pensem habitualment i de forma inconscient en la pròpia comoditat, en l’abundància de mitjans i de béns i en la satisfacció de les nostres necessitats.
L’amor a un mateix té una bella imatge en el matrimoni (l’amor que unifica i que converteix a dos en una sola carn), imatge també pròpia de l’Església i de Crist. Així que aquest dejuni, que està en l’arrel de la comunitat eclesial, significa sofrir amb l’altre per poder rebre de l’altre el complement que ens dóna sentit. L’amor a un mateix passa doncs necessàriament i misteriosament pel sofriment també voluntari, plasmat en el dejuni, però no només. Santa Teresa tenia una màxima que deia: o sofrir o morir. És possible que aquest llenguatge ens sobti una mica perquè no ho entenem. Només sap patir el qui estima de debò, ja que si un a la vida no vol patir absolutament res tampoc podrà estimar a ningú ni a res. L’amor implica sofrir a l’altra persona i donar-se fins a quedar minvat del tot.
Pensem en un amor particular que és avui molt necessari i que és sempre molt pur i bell i que ens serveix per redescobrir el dejuni en el nervi central de la comunitat cristiana: l’amor a l’Església. Aquest amor eixampla l’ànima no només internacionalment, sinó fins al més enllà, i també s’expandeix en el temps. Així l’Església, que a vegades també se’m manifesta com quelcom humà, pobre i difícil de digerir, requereix un amor disposat al perdó i a la generositat, que fa capaç al fidel d’unir els seus esforços i sentiments al motor del Cos Místic de Crist que és l’Església. I que ens fa capaços del perdó i de la reconciliació en la família de l’Església. Tal com ensenya la doctrina catòlica, el perdó per les ofenses causades a Déu està íntimament lligat a la reconciliació amb els membres del cos de Crist que és l’Església, és una condició indispensable.
La grandesa de la humanitat està determinada essencialment per la seva relació amb el sofriment i amb el qui pateix. Això és vàlid tant per a l’individu com per a la societat. La Pasqua, cap a la qual s’orienta la Quaresma, és el misteri que dóna sentit al sofriment humà, partint de la sobreabundància de la com-passió de Déu, realitzada en Jesucrist. Per tant, el camí quaresmal, estant totalment impregnat de la llum pasqual, ens fa reviure el que va esdevenir en el cor diví-humà de Crist mentre pujava a Jerusalem per última vegada, per oferir-se a si mateix en expiació (cf. Is 53, 10). A mesura que Jesús s’acostava a la creu, el sofriment i la mort baixaven com a tenebres, però també s’avivava la flama de l’amor. En efecte, el sofriment de Crist està totalment il·luminat per la llum de l’amor. (Benet XVI).
