«El desert quaresmal no és un final, sinó una preparació»
Cada any, la Quaresma és una invitació a entrar al desert. No es tracta d’un desert geogràfic, sinó d’un espai interior, d’un temps de gràcia en què Déu ens condueix lluny del soroll per parlar-nos al cor. A la Bíblia, el desert és lloc de prova, però sobretot és lloc de trobada. Israel hi descobreix la fidelitat de Déu. Jesús hi prega, hi lluita i hi reafirma la seva missió. També nosaltres estem cridats a entrar-hi.
Vivim envoltats de presses, de paraules buides i de distraccions constants. La Quaresma trenca aquest ritme i ens convida a fer silenci. Només en el silenci emergeixen les preguntes importants: què ocupa realment el meu cor? De què visc? En qui poso la meva confiança? El desert ens despulla del que és superficial per poder redescobrir allò que és essencial. Aquest camí té tres senyals clars que l’Església ens proposa: la pregària, el dejuni i l’almoina. La pregària ens retorna a Déu, el dejuni ens allibera de l’esclavatge del consum i l’almoina ens obre als germans, especialment als més necessitats. No són pràctiques tristes ni obligacions feixugues, sinó camins de llibertat. Ens ajuden a estimar millor.
El desert quaresmal no és un final, sinó una preparació. Caminem cap a la Pasqua, cap a la llum. Déu no ens vol al desert per deixar-nos-hi, sinó per renovar-nos, per fer-nos renéixer. Igual que la terra resseca espera la pluja, el nostre cor espera la gràcia. Aquesta Quaresma, no tinguem por d’entrar en aquest desert. Dediquem temps a Déu, revisem la nostra vida, reconciliem-nos, tornem a l’Evangeli. Allà descobrirem que, en el silenci, Déu continua parlant… i que la seva paraula és sempre vida nova.
