L’inici del mes de febrer coincideix pràcticament amb la Festa de la Presentació de l’Infant Jesús al Temple, una festa entranyable que rep el nom popular de La Candelera, i que abans, per a la mentalitat del poble fidel, venia a posar fi a les festes de Nadal. D’acord amb la Llei del Poble d’Israel, quaranta dies després del seu naixement, el Nen Jesús és presentat al Temple; els preceptes de Moisès prescrivien que això era el que s’havia de fer amb tot nen baró que fos el primer fill (cf. Lc 2,22-24; Ex 13,2.11; Lv 8,7). Ni Jesús ni els seus pares tenien cap necessitat ni cap obligació de seguir aquestes practiques, però s’hi van voler sotmetre per manifestar que el Fill de Déu ha volgut fer-se un de nosaltres perquè nosaltres assolíssim la condició de fills de Déu.
Pràcticament ningú no se n’adonà, però aquella era la primera vegada que Déu entrava de manera tangible al seu Temple, portat als braços de la seva mare Maria, que també va complir amb els preceptes referents a la purificació de les dones israelites després d’haver tingut un fill. Ara bé, Déu va voler ser vist i reconegut per dos ancians que aquella hora havien anat al Temple: Simeó i Anna. Anna era una profetessa que parlava de Déu als altres i animava així la seva fe, havia consagrat la seva llarga viduïtat al servei del Senyor amb la seva presència constant en el Temple, amb el dejuni freqüent i la pregària fervorosa (Lc 2,36-38). Simeó era un home just i pietós a qui Déu havia donat l’Esperit Sant, la qual cosa ens el fa veure com un profeta, i de fet va profetitzar la Passió, mort i resurrecció de Jesucrist i els sofriments de Maria (Lc 2,34-35). L’Esperit Sant li havia revelat que no moriria sense haver vist el Messies de Déu (Lc 2,26). Aquell dia, que es trobà amb Josep, Maria i l’Infant Jesús quan entraven al Temple, va saber que s’havia complert la promesa divina i que aquell nen era el Messies esperat per Israel i per totes les nacions, d’aquí que, ple de goig i d’un profund agraïment, va dir aquestes paraules:
Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles, llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble (Lc 2, 29-32).
La pregària joiosa de Simeó la podem fer nostra cada dia, perquè també nosaltres hem vist el Salvador i el continuem veient i sentint quan ens reunim en el seu nom per escoltar la seva Paraula i celebrar l’Eucaristia: és Ell qui es fa present enmig del seu Temple que és la Església, una construcció feta de pedres vives, que som els seus deixebles. Allà on ens trobem com a germans, entra el Messies a casa seva.
