La recent defunció del Papa Francesc el Dilluns de l’Ocava de Pasqua m’ha fet pensar en la història recent de l’Església, un període de grans canvis al món i de grans desafiaments per a l’Església en la seva missió de fer present l’Evangeli enmig de societats cada cop més plurals. Juntament amb això, m’ha convidat a glossar la personalitat i l’aportació dels tres últims papes, que han marcat aquest període seguint les directrius del Concili Vaticà II. Sens dubte, els tres han estat veritables testimonis de l’Evangeli. Cadascun, amb el seu estil i carisma, ha deixat una empremta profunda en la història de l’Església i en el cor dels fidels.
Sant Joan Pau II (Karol Józef Wojtyła, 1978-2005) va ser el Papa de l’esperança i del coratge. Va intervenir com a Pare conciliar en el Concili Vaticà II. Procedent de Polònia, va portar amb ell la força d’una fe provada en l’adversitat. El seu pontificat va ser llarg i fecund: va enderrocar murs ideològics, va impulsar la joventut amb les Jornades Mundials, i va proclamar incansablement la dignitat de la persona humana. Va ser un Papa pelegrí, sempre a la trobada dels pobles i les cultures.
Benet XVI (Joseph Aloisius Ratzinger, 2005-2013) ens va regalar la profunditat del seu pensament i la humilitat del seu cor. Gran teòleg i mestre de la fe, va intervenir en el Concili Vaticà II com a teòleg expert i assessor dels Pares conciliars, i al llarg de tota la seva trajectòria va defensar amb claredat la veritat de l’Evangeli en un món sovint confús. La seva renúncia, un gest inèdit en segles, va ser un acte d’amor a l’Església, que mostrava la seva confiança en Déu més que en el poder.
El Papa Francesc (Jorge Mario Bergoglio, 2013-2025), que ha viscut tot el seu ministeri sacerdotal després del Concili Vaticà II (va ser ordenat sacerdot el 1969), ha estat un pastor proper, amb el cor posat en els pobres i en els qui pateixen. La seva crida constant a la misericòrdia, a la fraternitat i a una Església “en sortida” ha tocat creients i no creients. Ha cercat una Església senzilla, samaritana, més semblant a l’Evangeli que al poder del món.
Donem gràcies a Déu per aquests tres successors de Pere, que, cadascun amb la seva pròpia personalitat, però en continuïtat, han guiat fidelment el Poble de Déu. Preguem perquè l’Església, sostinguda per l’Esperit Sant, segueixi essent una llar oberta a tots els homes i signe viu de l’amor de Crist enmig del món.
