El lema de la Cartoixa resumeix en poques paraules una saviesa profunda: Stat Crux dum volvitur orbis, és a dir, La Creu roman mentre el món gira. Aquesta expressió, que acompanya segles de pregària i silenci cartoixà, ens recorda que enmig dels canvis, les incerteses i les crisis del món, hi ha una realitat que no vacil·la: la Creu de Jesucrist, signe del seu amor portat fins a l’extrem. La festa de l’Exaltació de la Santa Creu, que celebrem el 14 de setembre, ens convida a mirar el misteri central de la nostra fe. Per als primers cristians, la creu era escàndol i sofriment; però, des de la Pasqua, s’ha convertit en l’arbre de vida, en el lloc on Déu ha mostrat la seva fidelitat i misericòrdia. La creu ens parla d’un Déu que no defuig el dolor humà, sinó que l’assumeix per obrir-nos la porta de l’esperança.
En començar un nou curs pastoral, aquesta mirada a la Creu ens és especialment necessària. El calendari s’omple d’activitats, projectes i reptes; però el centre de tot ha de ser el Crist crucificat, mort i ressuscitat. Si no arrelem la nostra tasca parroquial i personal en aquest eix ferm, correm el risc de deixar-nos endur per les presses, la rutina o fins i tot pel desànim. La Creu ens ensenya també l’estil amb què hem de viure i servir: humilitat, entrega i confiança. No és un símbol trist, sinó font de vida. Quan mirem la Creu amb fe, descobrim que Déu ens estima en la nostra fragilitat i ens crida a estimar com Ell.
Que en aquest inici de curs la Creu sigui la brúixola que ens orienti i la força que ens sostingui. El món gira, tot canvia, però la Creu roman: signe de l’amor de Déu que mai no passa.
