Enmig d’un món sacsejat per guerres, injustícies, crisi ecològica i incerteses personals, pot semblar ingenu parlar d’esperança, i més encara quan el pessimisme sembla apoderar-se de la societat. Però, per als cristians, l’esperança no és un optimisme ingenu, sinó una força que neix d’un fet decisiu: Jesucrist ha ressuscitat. No es tracta d’una idea simbòlica ni d’un consol pietós, sinó d’un esdeveniment real que ha canviat per sempre el destí de la humanitat, perquè ha il·luminat la història i la nostra pròpia vida.
La resurrecció de Crist trenca el mur del fatalisme i del “tot acabarà malament”. Ens diu que el mal no té l’última paraula, que la mort no és el final, i que Déu té la capacitat de fer brollar vida nova fins i tot en els llocs més marcits. Per això, l’esperança cristiana no és passiva: ens empeny a actuar, a estimar, a servir, a perdonar, a lluitar per un món més just, sabent que no treballem en va, i que la nostra missió és mostrar al món la resposta de Déu, plena d’amor.
En la resurrecció de Jesucrist, Déu mateix ha dit “sí” a la humanitat.
Aquest “sí” ens sosté quan ens fallen les forces, quan vacil·la la fe o quan la vida ens colpeja. És l’Esperit del Ressuscitat qui ens fa caminar quan tot ens diu que ens aturem. I és aquest mateix Esperit el qui fa néixer cada dia, en el cor dels creients, una esperança més gran que la por i més ferma que la incertesa. Mirem el futur amb esperança, no perquè tot sigui fàcil, sinó perquè Crist viu i camina amb nosaltres. I amb Ell, el futur no és una amenaça, sinó una promesa. Una promesa de vida, de plenitud i de resurrecció per a tothom. Aquesta és la nostra fe, i també la bona notícia que el món necessita escoltar.
