A l’Antic Testament, la Pentecosta era la festa de la collita que els israelites celebraven 50 dies després de la sortida d’Egipte. Som temples de l’Esperit Sant i, en el Nou Testament, els cristians celebrem amb la seva vinguda la plenitud de la celebració de la Pasqua, cinquanta dies després de la Resurrecció del Senyor.
A diferència del cos, l’Esperit no té límits. Tot Ell és vida, llum i abraçada profunda del seu amor. Tenir una bona consciència és obrir el cor a l’Amor de Déu, rebent amb alegria l’arribada de l’Esperit Sant, el Paràclit, portador dels seus dons i defensor nostre. Tancar el cor a l’Esperit Sant és tancar-se a l’alè de la vida, a la llum, al consol en la tristesa, a la curació de les nostres ferides, a la font d’on brolla la veritable vida, la força, l’esperança i l’amor; és tancar-se al regal que Déu ens ofereix gratuïtament: el seu AMOR. Déu Pare és l’amant, el Fill és l’estimat, i l’Esperit Sant és l’amor. L’amor és el sentiment que ens impulsa a estimar l’altre, que ens uneix amb ell, l’impuls suau que ens duu a conviure amb gust, a estar amb els altres i per als altres, el mitjà diví que ens fa estimar.
L’Esperit Sant és la més desconeguda de les tres persones de la Santíssima Trinitat. A Ell l’invoquem a l’Eucaristia per demanar-li els seus dons: la SAVIESA, el gust per l’espiritual que ens orienta cap a la transcendència, per apreciar i prioritzar els béns celestials per damunt de tot allò terrenal; la ENTENIMENT, per comprendre la paraula revelada i aprofundir en el seu contingut; la CIÈNCIA, que il·lumina la consciència en els moments clau de la vida; el CONSELL, que enriqueix la prudència, virtut natural, per combatre les passions, l’ambició dels diners, el domini sobre els altres i els plaers sensuals; la PIETAT, que cura la duresa de caràcter i obre el cor a la tendresa; el TEMOR DE DÉU, antídot del nostre orgull, que ens porta a la humilitat i senzillesa de cor; i la FORTALESA, força sobrenatural per damunt de les forces humanes per vèncer les dificultats.
