Celebrar la Santíssima Trinitat no és un exercici abstracte reservat als teòlegs, sinó una invitació a endinsar-se en el misteri més profund de l’ésser de Déu: la seva vida íntima d’amor i comunió. Déu no és soledat, sinó família; no és aïllament, sinó una relació viva entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Aquesta és la gran revelació de l’Evangeli: que Déu és Amor (1 Joan 4,8), i que aquest amor no és una idea, sinó una vida compartida.
El Pare engendra eternament el Fill, i entre tots dos flueix l’Esperit Sant com a vincle perfecte d’unitat. No es tracta de tres déus, sinó d’un sol Déu en tres Persones que es donen totalment entre si. La Trinitat no és un trencaclosques per a la nostra raó, sinó un foc que il·lumina i escalfa: el foc de l’amor etern que dóna origen a tot el que existeix. Però aquest misteri no ha romàs ocult. En la història de la salvació, la Trinitat s’ha manifestat: el Pare va enviar el Fill al món per salvar-nos, i el Fill, en ascendir al cel, ens va donar l’Esperit Sant perquè poguéssim participar de la mateixa vida divina. Pel baptisme hem estat fets fills en el Fill, plens de l’Esperit que clama: «Abbà, Pare!» (Romans 8,15).
La Trinitat és també model de tota comunitat cristiana: l’Església està cridada a ser icona d’aquest amor trinitari, on cada persona és reconeguda, valorada i acollida. En un món marcat per l’individualisme i la divisió, els cristians estem cridats a viure i testimoniar la comunió que neix de Déu mateix. Contemplar la Trinitat és deixar-nos transformar per l’Amor, per ser instruments d’unitat i de pau enmig del món.
