L’àngel em va transportar en èxtasi a una muntanya altíssima, i em va ensenyar la ciutat santa, Jerusalem, que baixava del cel, enviada per Déu, portant la glòria de Déu. Brillava com una pedra preciosa, com a jaspi translúcid. (Ap 21, 10-11).
La resurrecció del Senyor ens avança ja els temps finals, la plenitud de l’amor al qual estem cridats. Per això l’Església ens proposa aquest passatge del llibre de l’Apocalipsi, en el qual ens reconeixem com a habitants de la Jerusalem del cel (doncs el Pare i el Fill habiten en nosaltres). és veritat que encara habitem una ciutat plena d’ombres i de vels, i nosaltres mateixos ens confonem amb facilitat davant els arguments del món, però un dia arribarem a ser translúcids com el jaspi, brillants com a pedres precioses col·locades amb cura a la gran ciutat de Déu. Un dia s’ha de fer realitat la promesa del Crist: Déu ho serà tot en tots.
Per tant, es podria traçar una línia a manera de separació entre transparència i opacitat, i entre pau i guerra. Es tracta de delimitar un petit mapa de la nostra vida en el qual ens puguem situar i orientar. Si Crist i el Pare habiten en nosaltres quan estimem i complim les seves paraules, llavors som transparents, reflectim la llum del Senyor, com les pedres de la nova Jerusalem. Però al mateix temps que volem quedar-nos a un costat per deixar veure a Crist, la nostra vida està plena d’opacitats i de vels que no ens deixen veure bé. Ens falta molt sovint visió de conjunt, mirar amb amor! La mentida ens confon i busquem abans l’amor dels homes que la glòria de Déu. Això enfosqueix la nostra vida i ens fa persones grises i a més molestes per qui realment ens estima. I la transparència i l’opacitat de les nostres vides estan relacionades (com potser algun ja ha vist) amb la veritable pau que ens vol donar Crist i el seu contrari, la guerra que genera la confusió i l’ànsia. Sense la llum de la veritat de Jesús les nostres vides no seran transparents ni aconseguirem mai la pau, doncs la pau sense la veritat engendra la por, la desconfiança i la pitjor de les guerres: la suspicàcia. El teòleg Hans Urs von Balthasar ho explica de forma molt clara.
En l’evangeli, que remet de nou a la seva sortida d’aquest món, ja molt propera, Jesús inculca a la seva jove Església una paraula: la pau. Es tracta expressament de la pau que prové d’Ell, que és l’única autèntica i duradora, doncs una pau com la dóna el món en general no és més que un armistici precari o fins i tot una guerra freda. Els deixebles posseeixen l’arquetip de la veritable pau en Déu mateix: el que guarda la paraula de Jesús per amor, aquest és estimat pel Pare. El Pare ve juntament amb el Fill al creient per fer estatge en ell, i l’Esperit Sant li aclareix en el seu cor tot el que Jesús ha fet i dit, tota la veritat que Jesús ha portat. Déu en la seva Trinitat és la pau veritable i indestructible. En aquesta pau els deixebles han de deixar marxar al seu estimat Senyor amb alegria, perquè no hi ha més alegria que l’amor trinitari, i aquest s’ha de desitjar a qualsevol, tot i que calgui deixar-li marxar.
