L’Ascensió és la manifestació del gran triomf de Jesucrist. Jesús ha fet el seu camí i ha realitzat la seva vocació, la missió salvadora encomanada pel Pare. Ara és glorificat a la dreta de Déu, constituït Senyor de totes les coses. Veritablement, com ens diu sant Pau, Déu ens ha fet veure
l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel. (Ef 1,19-20).
Ara bé, l’Ascensió de Jesús no és un allunyament, sinó una presència encara més profunda i real del Senyor ressuscitat. En la Pasqua és quan el Senyor Jesús comença a estar present de manera més efectiva en la nostra història, lliure ja de tots els condicionaments de temps i espai. Com a Senyor ressuscitat pot dir amb tota propietat: “Jo seré amb vosaltres cada dia”; és així com podem entendre les seves paraules quan ens diu: “si dos o tres estan reunits en nom meu, jo sóc enmig d’ells”, o comprendre i viure l’entranyable asseveració que “aquest pa és el meu Cos i aquest vi és la meva Sang”, així com la seva identificació comprometedora amb tot ésser humà en dir: “Allò que fèieu a un d’aquests, a mi m’ho fèieu”. El Crist Pasqual, el Crist de l’Ascensió, és el Crist proper a tots els temps i llocs, de manera misteriosa, i que vol comunicar-nos la Vida Nova de fills de Déu.
A partir d’aquesta presència propera i íntima del Crist, podem entendre la missió que ens encomana a nosaltres, els seus deixebles. El Senyor envia els seus al món a predicar, a proclamar l’Evangeli, a imposar les mans, a batejar, a obrar com Ell, en definitiva. Després de l’Ascensió comença la tasca de la comunitat. On abans arribava directament el Crist com a Metge, Mestre, Guia i Cap, ara arriba a través de l’Església. Encara que Ell està realment present en tot moment, ara actua per mediació de la seva Església.
L’Ascensió és festa perquè sintonitzem amb la victòria de nostre Senyor, però alhora és compromís: “Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus… fins als límits més llunyans de la terra”. Els deixebles no s’han de quedar pas mirant al cel, ja que tenen una gran tasca per realitzar. Nosaltres, vint-i-un segles després, tenim el mateix compromís. Animats per la mateixa fe i la mateixa esperança que els primers cristians, som urgits a continuar el treball i a ser testimonis de Jesús Ressuscitat en el món d’avui. En aquesta tasca ens enforteix en primer lloc el mateix Crist, el Senyor Gloriós, realment present, i l’Esperit Sant; el mateix Esperit que va omplir la Verge Mare amb la seva gràcia, i que en l’Eucaristia fa possible que el pa i el vi es converteixin en el Cos i la Sang de Crist, perquè rebem l’aliment de vida eterna i ens identifiquem amb el Senyor ressuscitat. Per Ell, amb Ell i en Ell, nosaltres som també elevats a la glòria, perquè Ell és Déu que s’ha dignat a compartir la nostra naturalesa humana.
