L’ensenyament principal que Jesús vol impartir-nos amb la paràbola dels talents és que el Creador ens ha confiat les seves riqueses als éssers humans perquè les fem fructificar durant la seva absència. Tot el que som i tenim ho hem rebut com a do perquè ho gestionem i ho incrementem com a administradors, no com a amos. Déu ha desplegat l’obra admirable de la creació del món, que arriba a la seva culminació en la creatura humana, i que es desenvolupa incessantment fins al trobament inefable de l’home amb Déu. Ens podem veure representats pels servents als qui el Senyor confia la seva fortuna, la qual consisteix en l’apreciable quantitat de vuit talents, i els hi demana que la posin a produir.
La litúrgia d’aquest diumenge proclama el cant formós a la dona forta, emprenedora i laboriosa. Ella és un exemple admirable per als fills i constitueix una satisfacció que omple d’orgull al seu espòs. És una treballadora incansable, intel·ligent administradora, sol·lícita pel bé dels de casa i fins i tot dels pobres que hi deambulen per fora. Aquests són els valors que el poema destaca en la dona forta, sense prestar atenció a d’altres qualitats com la bellesa; en canvi, sí que n’elogia el temor del Senyor que, en darrer terme, es qui orienta i dóna sentit a tota l’activitat humana, des del moment en el qual tot allò que hom atribueix de virtuós a la dona forta és conforme a la voluntat de Déu, que desitja el benestar i el progrés dels éssers humans. Els mateixos valors que el poema elogia en la dona forta caldria fer-los extensius a l’home responsable, el qual, per la seva missió de pare de família, ha de procurar la riquesa i el benestar de tots els seus membres.
¿Quines són les riqueses de les quals el Senyor ens en fa dipositaris i administradors? Entenc que són els béns materials i els béns espirituals. El senyor de la paràbola, que representa a Déu, ha distribuït desigualment als homes la seva fortuna. Tots hem estat agraciats amb béns de diversa mena: que ningú no digui que no ha rebut res, ja que el bé més gran del qual Déu ens ha fet dipositaris és la nostra pròpia persona. El Senyor ens ha fet lliures per a requerir la nostra col·laboració responsable en el perfeccionament del món. Certament, no és pas poca cosa: Déu ens ha fet dipositaris de la seva hisenda i del tractament que en fem es decidirà la sort de l’univers; tots som responsables de l’èxit de la creació. A cadascú se’ns demanarà comptes dels béns encomanats, ja que cadascú hi podem aportar quelcom al bé comú. A cadascú se’ns demana una col·laboració proporcionada a les nostres possibilitats.
