En el diumenge que tanca l’any litúrgic contemplem Jesucrist com a rei de l’Univers. Al Credo diem: «Tornarà gloriós a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi». La història humana és contínuament canviant: apareixen nacions i estats nous i desapareixen uns altres, sorgeixen noves ideologies i s’enfonsen unes altres, ho vam veure al llarg del segle XX i ho continuarem veient durant el segle actual; però, enmig de totes les vicissituds, Jesucrist regna per sempre. El Regne de Déu tindrà ciutadans a totes les èpoques que donaran testimoniatge de l’Evangeli de la salvació als homes i dones de cada generació.
La vida terrenal de Jesucrist es va consagrar a la predicació del Regne de Déu amb obres i paraules, aquest és el nucli de tot l’Evangeli. En aquella època, Palestina estava sotmesa a l’Imperi Romà. D’aleshores ençà han canviat moltes coses; una d’elles és que la monarquia ja no és la forma habitual de govern a la major part de les nacions del món; hi ha pocs reis l’autoritat dels quals, molt qüestionada per altra banda avui dia, ja no és comparable a la dels reis de l’antiguitat. Malgrat tot, avui, com ahir, sota una forma de govern o una altra, hi ha encara moltes situacions d’injustícia que esclavitzen, i els homes es troben sotmesos a dures servituds. Quan Jesús respon a Pilat que «el seu Regne no és d’aquest món», no vol dir que es troba fora del planeta, en l’esfera del més enllà, sinó que es tracta d’un «regne diferent dels regnes d’aquest món», en el qual la llei fonamental és l’amor, i l’autoritat s’exerceix com un servei; un regne on no hi ha súbdits o ciutadans de primera i segona categoria, sinó germans, fills d’un mateix Pare. Per això, el Regne de Déu ja es fa present en aquest món en tothom que accepta viure com Jesucrist ens ha ensenyat.
La Paraula de Déu, en la primera i la segona lectura, ha remarcat el fet que el seu Regne no és d’aquest món, i a l’Evangeli, Jesús ens ha mostrat en què consisteix aquest Regne i quina és la seva condició reial, proclamada davant Pilat. En un moment com aquest, no hi ha perill de confusió ni de males interpretacions: ningú no podrà veure en Jesús, que es prepara per a la mort, un home ambiciós, ni un rival perillós. Però nosaltres sí que podrem contemplar en Ell un home que ha estat fidel a la voluntat de Déu fins a les últimes conseqüències. Si abans hem dit que l’objecte de la predicació de Jesús era el Regne de Déu, ara el Diví Mestre declara davant de Pilat que la seva missió ha estat la de donar testimoniatge de la Veritat. Per això, el Regne de Déu està fonamentat sobre la roca de la Veritat, que és el mateix Crist. La veritat que Jesús proclama és que Déu ens crida a la vida, a participar del seu amor en plena llibertat. Per això, Jesús no diu: «El meu Regne no està en aquest món», sinó que el que afirma és: «El meu Regne no és d’aquest món»; és a dir, no té el seu origen en aquest món ni forma part de la manera d’entendre el poder en la terra, però sí que vol estar, fer-se present avançar i créixer en aquest món per mostrar la seva plenitud a la fi del temps.
¿Què comporta per a nosaltres el Regne de Déu? Ens demana estar en aquest món, però no ser d’aquest món, ens demana conversió, canvi de mentalitat i de criteris, i ens demana agrair a Déu el do de fer-nos fills seus gràcies a la mort i resurrecció del seu Fill i ser testimonis de la Veritat a través de la qual Jesucrist instaura el seu Regne: un Regne que sobrepassa totes les fronteres de temps i d’espai i en el qual som cridats a viure en fraternitat universal.
