En acabar el cicle litúrgic B la litúrgia de l’Església no ens pot oferir un millor tema que el de l’esperança. Daniel, mirant esperançadament cap al futur, profetizarà: «Llavors se salvarà teu poble, tots els inscrits en el llibre». En el discurs escatològic, Jesús veu el compliment de les profecies de l’Antic Testament: «El Fill de l’home… reunirà dels quatre vents als elegits, des de l’extrem de la terra fins a l’extrem del cel». L’autor de la carta als Hebreus contempla el Crist assegut a la dreta de Déu, esperant fins que els seus enemics siguin posats com escambell dels seus peus.
És un tòpic dir que l’home viu d’esperança. I és veritat. El nen espera fer-se gran o tenir una motocicleta. L’estudiant espera aprovar els exàmens. Els recents casats esperen tenir un fill. El desocupat espera trobar feina. L’empresonat espera sortir de la presó com més aviat millor. El comerciant que acaba de muntar un negoci espera que li vagi bé… Esperances, esperances, esperances. Totes bones, legítimes, fins i tot necessàries. Però al cap i a la fi esperances petites, esperances de poc pes. Esperances unides a un bé que no tenim i que volem posseir. Esperances que ens remeten a l’Esperança, amb majúscula, en singular, que ens remunta des de les circumstàncies mateixes de la vida diària i corrent fins a Déu nostre Senyor.
Esperances que no sempre es compleixen, que ens poden enganyar i desil·lusionar, que en la seva petitesa i fragilitat ens fan pensar en aquella Espe-rança que no enganya, que manté desperta sempre la il·lusió i que gaudeix d’inamovible fermesa i d’absoluta garantia. L’Esperança amb majúscula no és fruit del nostre esforç ni dels nostres ardents desitjos, sinó gràcia i carisma de l’Esperit, virtut teologal que té per anhel Déu mateix i la unió definitiva i perfecta amb Ell.
És aquesta l’esperança que ens dóna accés a la plenitud i a la realització del nostre ésser personal des de Déu, en Déu i amb Déu. És l’Esperança que tots hem de tenir, que a tots desitja.
La sort final de cada home està envoltada en el misteri més absolut (sabem només que són al cel els sants canonitzats), però un final com el de l’evangeli d’avui infon un gran consol i una extraordinària confiança en el poder i en la misericòrdia de Déu. Perquè hem de saber que no només estem en espera en aquest món, sinó que som esperats en l’altre primerament per Déu, però després per la santíssima Mare de Déu, pels sants, pels nostres familiars, per tots els nostres éssers estimats.
Tots els qui ens esperen estan interessats en què la nostra vida acabi bé, en què la història de la humanitat i de l’univers culmini amb joiosa felicitat solemne i general. Per això el Crist, el nostre gran sacerdot, va morir en una creu i ara, entronitzat al costat del seu Pare, ens espera per donar-nos l’abraçada de la comunió definitiva i perfecta.
Ens ho donarà, germans i germanes, si ens deixem santificar per Ell, és a dir, si permetem que faci fructificar els fruits de la seva redempció en nosaltres.
