Avui iniciem el període de l’Advent i, amb ell, comencem també un altre any litúrgic. Tot inici porta sempre al nostre cor una nova esperança. Però no només això. Advent és també el temps de l’“espera” per antonomàsia: l’espera del Messias, del naixement del Crist al Nadal. Aquest és un dels missatges més forts d’aquest període: l’esperança de temps millors. És aquest un dels anhels més profunds de l’esperit humà.
El profeta Jeremias ens parla així en la primera lectura:
Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel. Aquells dies faré néixer un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem.
¿Què millor notícia que aquesta podia rebre un poble desolat, després de la destrucció de Jerusalem i la deportació a Babilònia? Esperaven el Messies, que portaria la pau, la justícia, el dret, la salvació.
I l’Evangeli se situa en aquesta mateixa perspectiva:
Llavors veuran el Fill de l’home venint en un núvol, amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.
És cert que el llenguatge que fa servir el nostre Senyor és l’apocalíptic. Però està emmarcat en un context d’esperança i de salvació. Crist parla del seu retorn gloriós a la fi dels temps, sí; però l’esperança és també per l’”avui” de la nostra vida present.
El refrany popular ens ensenya amb gran saviesa que «l’esperança és l’últim que queda». El filòsof grec Tales de Milet ja ho havia intuït sis segles abans de Crist: «L’esperança -deia- és l’únic bé comú donat a tothom; els qui ho han perdut tot, encara la tenen». I quan l’esperança arriba a faltar, llavors aquest dia ens morim de debò. Per això hi ha tants homes avui dia que són com cadàvers ambulants: perquè han perdut l’esperança.
L’esperança és una necessitat vital de l’ésser humà. És com l’oxigen o el pa de cada dia. És més, l’home, en la seva realitat existencial més profunda, no és sinó capacitat d’esperar, de projectar-se cap al futur, de “transcendir”.
I tots a la vida tenim hores fosques, tristes i amargues. L’esperança no és un fàcil idealisme o el somni utòpic de persones romàntiques que veuen tot de color rosa. Per esperar cal molta fortalesa, molt valor i un gran tremp perquè qui espera és d’ell mateix, malgrat totes les dificultats; i, sobretot, posa en mans de Déu el timó de la pròpia existència. Però no oblidem -com diu la cançó sevillana– que «per més fosca que sigui la nit, sempre es fa de dia, sempre es fa de dia; al roser moren les roses, però floreixen, floreixen». ¡Quanta saviesa en aquestes paraules!
Així doncs, si esperar és viure, mirem de dir també nosaltres, especialment en aquells moments durs i difícils de la vida, en hores de tempesta, de soledat i fracàs aparent: «¡Vull esperar! ¡Vull aprendre a esperar! Senyor, ¡ensenyeu-me a esperar! ». I llavors recuperarem l’alè i la força per seguir endavant.
L’Advent, el temps de l’espera messiànica, ens dóna aquest ensenyament, i alimenta en la nostra ànima l’esperança cristiana.
