Comencem avui l’Advent, un temps sant que no només ens prepara per celebrar el naixement del nostre Salvador, sinó que ens convida a recórrer un camí d’esperança. Aquesta esperança no és vana ni superficial; és la ferma certesa que Déu compleix les seves promeses i ens guia cap a un destí de plenitud.
L’Advent ens recorda que la vida cristiana és un pelegrinatge. No caminem sols ni sense rumb, perque Déu mateix, en la persona de Jesucrist, ha vingut al nostre encontre i ens acompanya. Ell és l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres, que no ens deixa perduts en les ombres, sinó que encén en el nostre cor la llum del seu amor etern. En aquests dies, mentre encenem les espelmes de la nostra corona d’Advent, meditem en el significat profund de cada flama. La primera llum ens parla de l’esperança que brolla enmig de la foscor, la promesa d’un Salvador. La segona ens convida a la fe, a confiar plenament en Aquell que no abandona mai el seu poble. La tercera ens crida al goig, perquè el Senyor ja és a prop. I la quarta ens impulsa a l’amor, a preparar els nostres cors per rebre el Nen que neix a Betlem i desitja habitar en la nostra vida.
Però no n’hi ha prou d’esperar passivament. L’esperança cristiana ens compromet i ens crida a la conversió, a l’oració fervent i a la caritat activa.
Seguim, doncs, la veu del Baptista que clama en el desert: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes». Visquem aquest Advent amb la certesa que el Senyor ve a renovar totes les coses. Caminen junts, com a comunitat de fe, amb els ulls posats en l’horitzó de l’esperança que mai no defrauda: el Crist Jesús, la nostra llum i salvació.
