Una de les constants de la Quaresma és la crida a la conversió, a un canvi de mentalitat i a un retorn cap a Déu. Però per parlar de la conversió, hem de parlar també del pecat, de la realitat del mal de la qual ens hem de convertir tot obrint-nos al do de la misericòrdia divina i fent passos cap a la transformació de la nostra vida. Sense pecat no hi hauria Redemptor ni Redempció; si neguem la culpa, neguem també el Redemptor, i la figura de Jesucrist queda reduïda tot el més a la d’un predicador o un mestre.
Tanmateix avui, des de molts sectors, hom tracta d’eludir la culpa i, amb ella, també el sagrament del perdó. El procediment és diluir la culpa en la societat i així parlar del pecat estructural o social, que és una mena d’entelèquia allunyada de la realitat de cada persona, una mena d’instància col·lectiva de la qual en realitat jo no em sento pas responsable. Com diu el refrany: «l’èxit té molts pares, en canvi el fracàs sempre és orfe». ¡No ens enganyem! A ningú no li agrada reconèixer que s’ha equivocat i que ha obrat malament. Certament, ens sembla una pèssima jugada que hom ens prohibeixi justament allò que exerceix damunt nostre una gran força d’atracció. Ben sovint succeeix que hom obté el seu bé a costa del mal d’un altre, o àdhuc de tota la col·lectivitat. I aquí és on intervé la moral –el codi de costums acceptades per tothom– que, atenent a criteris de sostenibilitat de la comunitat a curt, mitjà o llarg termini, ens diu què és virtut i què és pecat. La virtut va acompanyada d’elogi i admiració, mentre que el pecat mereix condemna i blasme.
És evident que a ningú no li agrada ser menyspreat i condemnat només per fer allò que li ve de gust. Qualsevol religió i qualsevol codi de conducta inclouen el concepte de pecat, tant si l’anomenen així com si li donen un altre nom. Tot moviment que porti a una relaxació en la vida religiosa i en les institucions que regulen les conductes comença per l’atenuació primer, i la negació després, de tot concepte de pecat o transgressió. I li segueix, per suposat, la condemna de tota repressió moral i, com a tercer acte, la impregnació en la societat de la idea de la bondat intrínseca de l’home, negant així la revelació divina sobre la realitat humana, marcada pel pecat original, el qual obre la porta als pecats personals. El reconeixement del pecat original i de com afecta a tota persona és un factor bàsic i decisiu perquè l’obra redemptora del Crist es realitzi i per comprendre també aquesta obra de salvació. ¿Per què quan es refreda la vida religiosa el primer sagrament que hom abandona és el de la penitència? Després ve la deserció de l’Eucaristia i, finalment, la religiositat de l’individu queda difosa en una pretesa consideració de ser “bona persona” i de no fer mal a ningú; però això no deixa de ser un engany amb el quan hom busca una autocomplaença. D’aquesta visió falsejada també ens hem de convertir.
