Avui se’ns explica que alguns veïns anònims es presentaren a Jesús per referir-li la tragèdia dels galileus, la sang dels quals va vessar Pilat amb la dels sacrificis que oferien. No sabem més detalls del que va passar ni se’ns reporten dades cronològiques. El cert és que es tractava d’un fet prou conegut de tothom i que tal vegada deuria succeir en una data propera a aquesta conversa amb nostre Senyor. No sabem per què van a Jesús. ¿Volen que se solidaritzi amb les víctimes? I si no han pecat, ¿per què Déu ha permès aquella mort sacrílega al seu propi temple? Jesús respon amb el record d’un altre esdeveniment dramàtic ocorregut a Jerusalem: la mort de divuit persones aixafades per la caiguda d’una torrassa de la muralla pròxima a la piscina de Siloè. Doncs bé, d’ambdós successos Jesús fa la mateixa afirmació: les víctimes no eren pas més pecadors que els altres. I termina la seva intervenció amb el mateix advertiment: «si no us convertiu, tots acabareu igual». La resposta de Jesús fa pensar. Abans que res, rebutja la creença tradicional que les desgràcies són càstigs divins. Jesús no pensa en un Déu “justicier” que va castigant els seus fills repartint aquí i allà malalties, accidents o desgràcies com a resposta als seus pecats. Després canvia la perspectiva del plantejament. Gira la mirada cap als presents i els enfronta amb ells mateixos: han d’escoltar en aquests esdeveniments la crida de Déu a la conversió i al canvi de vida.
Veiem cada dia la desesperació dels refugiats sirians i subsaharians. ¿Com llegir aquestes tragèdies des de l’actitud de Jesús? Certament, el primer és que ens preguntem què estem fent nosaltres. La pregunta que ens por encaminar cap a una conversió no és “¿Per què permet Déu aquesta desgràcia horrible?”, sinó “¿Com consentim nosaltres que tants éssers humans visquin en la misèria sense llibertat ni esperances de futur?”. No trobarem al Déu crucificat demanant comptes a una divinitat llunyana, sinó identificant-nos amb les víctimes. No el descobrirem protestant per la seva indiferència o negant la seva existència, sinó col·laborant de mil maneres per mitigar el dolor a Síria, a Ceuta i Melilla i arreu del món. Aleshores, potser, intuirem entre llums i ombres que Déu és en les víctimes, defensant la seva dignitat eterna, i en els qui lluiten contra el mal, encoratjant els seus combats. Nostre Senyor ha negat rotundament la idea que el dolor és un càstig de Déu. I al final conclou amb aquesta sentència: “I si no us convertiu, tots acabareu igual”. és una crida directa a la nostra consciència. Les desgràcies alienes han de ser per a nosaltres com una veu d’alerta i una invitació a la conversió interior. Sobretot en aquest període de Quaresma, temps de gràcia i conversió.
Cadascú sabrà com se li presenta aquesta exigència de canvi. Ningú no queda exclòs. Si això ens inquieta, la segona part ens consola. El vinyater, que és Jesús, demana a l’amo de la vinya, el seu Pare, que esperi encara un any. Mentrestant, ell farà tot el possible (i l’impossible, morint per nosaltres) perquè la figuera doni fruit. Que la Verge Maria, Mare de Déu i Mare nostra intercedeixi per nosaltres en aquest temps de gràcia per experimentar un autèntic canvi de vida, lliurada al servei de tants germans necessitats del nostra ajuda generosa.
