A Sant Joan Evangelista li agrada aquesta expressió: “Al principi”, amb ella comença el seu Evangeli, i d’una manera semblant comença també la seva primera carta: “El que ja era des del principi”. Déu, que no te principi, és el principi de totes les coses, del qual brolla vida nova contínuament. El Senyor és el Déu dels principis, el Déu dels quatre matins del món: el matí de la Creació, el matí de l’Encarnació, el matí de la Resurrecció i el matí de la seva vinguda final; Déu és el principi de vida eterna, el Senyor del dia nou i definitiu.
Abans del nostres principis, “la Paraula era Déu”. És la primera de les tres revelacions d’aquest pròleg, en què Joan ens fa escoltar els grans temes del seu Evangeli, com si fos l’obertura d’una gran òpera. El Déu únic no és pas un solitari, sinó que és un misteri d’amor. El pròleg comença per “la paraula era amb Déu” i acaba per “Déu Fill únic, que està en el sí del Pare, és qui l’ha revelat”. Tot parlant-nos de la seva filiació divina és com Jesús ens farà albirar el misteri del Déu únic, del Déu que és Trinitat.
La segona revelació es refereix a nosaltres. “A tots els qui l’han rebut, els concedeix poder ser fills de Déu” ¿Què som nosaltres els humans perquè Déu vulgui fer-nos fills seus? La Paraula sempre havia estat present entre els homes: “Tenia en Ell la Vida i la Vida era la llum dels homes, però el món no l’ha reconegut”. El Pare, el Fill i l’Esperit Sant van decidir una altra presència: el fill de Déu va venir a viure la nostra vida fent-se home com nosaltres. Jesús dirà: “Qui em veu a mi, veu el Pare”. Qui sap mirar Jesús veu “la glòria que rep del seu Pare”, aquesta és la tercera revelació. El sol del pròleg de l’Evangeli de Sant Joan és massa esplendorós; fereix fixar la mirada en les seves tres revelacions: Déu és Trinitat, ens vol fer els seus fills i, per divinitzar-nos, Ell mateix s’ha fet un de nosaltres. Necessitem tot l’Evangeli i tota una llarga sèrie de meditacions perquè aquestes tres veritats de la fe cristiana es facin carn i sang nostra.
És una cosa tan difícil que molts refusen la idea que Jesús de Natzaret pugui ser el Fill de Déu, Déu encarnat, Déu que va acceptar la nostra carn, la nostra lenta formació, les nostres alegries, els nostres sofriments i la nostra mort. Ja en el pròleg les tenebres lluiten contra la llum: “La llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la…, els seus no l’han acollit”.
Nosaltres, que hem rebut la Paraula, hem de ser els seus reveladors davant els altres, no tant a través de discussions teològiques sinó per mitjà del testimoniatge del que vivim amb el Pare, el Fill i l’Esperit. Creure en la divinitat de Jesucrist és tenir en Ell una confiança tan gran i un desig d’estimar tant com Ell, que els qui ens tractin s’acabin sentint intrigats i fins i tot atrets; d’aquesta manera podrem ser com la lluna, que reflecteix la llum del sol. “El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria”, la glòria divina en la qual n’hem de participar i que hem de fer conèixer als altres”.
