Les celebracions de la Solemnitat de Tots Sants i de la commemoració de tots els fidels difunts posen davant nostre la consideració de les tres facetes de l’Església com a comunió d’amor i vida en el Crist.
Nosaltres som l’Església que encara fa camí en aquest món, l’anomenada Església militant, que treballa per fer conèixer l’Evangeli i manifestar el Regne de Déu en el món. Aquesta és la primera faceta, la més evident per a tots nosaltres. Som l’Església que viu en el temps i fa present Jesucrist als nostres congèneres. Ara bé, per la fe en la comunió dels sants, ens sabem units a tants germans i germanes que van arribar a la fi del seu camí en aquest món. Ens sabem units a aquells germans que ja gaudeixen per sempre de la vida eterna en tota la seva plenitud en la glòria del Cel, a aquells que ja frueixen per sempre de la visió de Déu i que constitueixen l’Església gloriosa o triomfant. Ells ja han arribat a la meta a la qual nosaltres esperem arribar un dia, i això és el que celebrem en la festivitat de Tots Sants. Aquesta és la segona faceta.
Alhora, ens sabem units també als germans que són purificats com a preparació a la plena visió de Déu. I aquesta és la tercera faceta, la de l’Església purgant: és el que commemorem en la celebració de tots els fidels difunts. La joia que volem compartir amb els sants que ja frueixen de la glòria ens fa sol·lícits amb els nostres germans difunts que, sense estar allunyats de Déu, sí que experimenten una certa distància a causa dels pecats venials amb els quals moriren o de les conseqüències dels pecats mortals ja perdonats, però que han deixat restes que cal que siguin netejades per la mateixa misericòrdia de Déu. Per ells preguem i oferim els nostres sufragis, recordant-los en el sacrifici de la Missa i en les nostres oracions. La nostra sol·licitud és un signe de comunió amb ells i un mode de participar en l’amor de Déu que traspassa els límits que la mort ens vol imposar. Tant de bo els tinguem sempre ben presents en les nostres pregàries, perquè un dia, ells també presentaran llurs pregàries a favor nostre davant Déu el nostre Pare i de Jesucrist, el jutge de vius i de morts. Que tinguem envers els nostres difunts aquella actitud que va tenir Judas Macabeu envers els seus companys que van caure en la batalla en defensa de la seva fe i del seu poble: «Judas va fer una col·lecta entre tots i cada un dels seus homes i va recollir dues mil monedes de plata, que envià a Jerusalem per oferir un sacrifici pel pecat. Un gest bell i noble, inspirat en el pensament de la resurrecció. En efecte, si no hagués esperat que els caiguts en la batalla un dia ressuscitarien, hauria estat superflu i ridícul de pregar pels difunts. Judes pensava, a més, que els qui han mort piadosament tenen reservada una magnífica recompensa. ¡Pensament sant i piadós! Per això va fer el sacrifici d’expiació pels morts, perquè fossin alliberats del pecat» (2 Mac 12,43-46).
