El qui s’estima a si mateix, es perd, i el qui s’avorreix a si mateix en aquest món, es guardarà per a la vida eterna (Jn 12,25). És a dir, qui vol tenir la seva vida per a si, viure només per a ell mateix, tenir tot en puny i explotar totes les seves possibilitats, aquest és precisament qui perd la vida. Aquesta es torna tediosa i buida. Solament en l’abandó de si mateix, en el lliurament desinteressat del jo en favor del tu, en el «sí» a la vida més gran, la vida de Déu, la nostra vida s’eixampla i engrandeix. Així, aquest principi fonamental que el Senyor estableix és, en últim terme, simplement idèntic al principi de l’amor. (…) I aquest principi de l’amor, que defineix el camí de l’home, és una vegada més idèntic al misteri de la creu, al misteri de mort i resurrecció que trobem en Crist.
Benvolguts amics, tal vegada sigui relativament fàcil acceptar això com a gran visió fonamental de la vida. Però, en la realitat concreta, no es tracta simplement de reconèixer un principi, sinó de viure la seva veritat, la veritat de la creu i la resurrecció. I per això, una vegada més, no basta una única gran decisió. Indubtablement, és important, essencial, llançar-se a la gran decisió fonamental, al gran «sí» que el Senyor ens demana en un determinat moment de la nostra vida. Però el gran «sí» del moment decisiu en la nostra vida —el «sí» a la veritat que el Senyor ens posa davant— ha de ser després reconquerit quotidianament en les situacions de tots els dies en les quals, una vegada i una altra, hem d’abandonar el nostre jo, posar-nos a disposició, tot i que en el fons volguéssim més aviat aferrar-nos al nostre jo. (…) Qui promet una vida sense aquest continu i renovat do de si mateix, enganya a la gent. Sense sacrifici, no existeix una vida assolida. Si llenço una mirada retrospectiva sobre la meva vida personal, haig de dir que precisament els moments en què he dit «sí» a una renúncia han estat els moments grans i importants de la meva vida. (Benet XVI).
Aquestes paraules del papa ens parlen del si de Crist a la voluntat del Pare, ens parlen també del manament de l’amor que només hem conegut per l’abaixament del Senyor, perquè Ell ens va rentar els peus. I també, el text del papa ens recorda el significat de l’estendard de la Creu que Crist ja es disposa a abraçar en entrar a Jerusalem. La Creu és la síntesi del nostre sí a Déu, i de l’amor que ens ha ensenyat el Mestre posant-se Ell en l’últim lloc.
Precisament per això els moments de renúncia en la nostra vida són moments de llibertat i de felicitat; per amor al Crist clavat en creu, renunciem a les nostres coses i veiem que Déu obra un nou començament, obre per a nosaltres un nou camí. Podem llençar una mirada retrospectiva sobre la nostra vida personal. En quins moments hem renunciat a nosaltres mateixos? Quins moments han estat els més grans i importants de la nostra vida? Pensem en el que s’ha d’acomiadar per sempre de la beguda, o de la persona que més estima. Aquest esquinçament interior pel qual pensem que ens quedem buits, sense res, posat en mans del Crist, és motiu de pau i d’esperança.
