Creure’s bo és una forma perillosa d’autocomplaença que alguns confonen amb ser cristià, i és apropiar-se d’un adjectiu que només correspon a Déu. «De bo només ho és Déu», ens diu Jesús. Qui es creu bo, es divinitza a ell mateix i, elevat en una mena de setial, pot creure’s amb el dret de condemnar els qui ell mateix s’encarrega de qualificar com a dolents. El jove ric, que apareix a l’Evangeli és el que podem anomenar “un bon noi”. ¿Què més li podem demanar? Té bones maneres, és honrat, obedient, treballador, pacífic, ben pensant i ben parlat, ha complert sempre amb els manaments… ¿Quins pares no voldrien tenir un fill com aquest? Però per a ser cristià cal alguna cosa més. Segur que si hom li pregunta pel seu amor a Déu, respondrà sense dubtar: «¡Des de nen que ho vaig aprendre de la meva mare!», o potser també: «Quan era nen vaig anar a un col·legi religiós». Ara bé, no li estàvem preguntant què va aprendre ni a quin col·legi hi va anar, sinó si estima Déu de debò.
Al món hi ha persones que necessiten una llampec com l’Evangeli d’avui que els il·lumini i els salvi. Una mena de xoc que els desperti i els faci obrir els ulls a una realitat que desconeixen: Déu és per a ells com un objecte decoratiu religiós que els ajuda a instal·lar-se en la societat tot buscant un vistiplau o que els proporciona un vernís d’espiritualitat: però no és pas el centre, ni el motor de la seva vida. Pensen que compleixen els manaments, però s’han oblidat del primer i l’arrel de tots: «El Senyor, el nostre Déu, és l’únic Senyor. Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les teves forces». És curiós que Jesús, en enumerar els manaments, comenci pels que fan referència a la relació amb el proïsme i no mencioni els que es refereixen directament a Déu; però és que el jove ric mostrarà si estima de debò el Senyor per damunt de tot amb la seva resposta a allò que Jesús li proposa, i ja sabem què és el que va passar.
El jove va escoltar i va marxar apesarat, però se’n va anar coneixent la veritat, puix que a partir d’ara ja sap quelcom de cert: que en la seva vida hi ha coses que són més importants que Déu: les seves riqueses. Si Jesucrist, essent ric s’ha fet pobre per nosaltres, si la Paraula de Déu es fa home i ens ve a salvar, ¿els en podem privar a aquells que posen la seva confiança en els diners? Si per a ells és pràcticament impossible de salvar-se, ¿com negar-los-hi l’instrument de Déu per aconseguir-ho? Déu ho pot tot, como ho manifesta l’Evangeli de Zaqueu i la història de milions de pobreses voluntàries i de riqueses compartides fraternalment i sense orgull amb els pobres en la vida de l’Església.
Tan certa com la necessitat de deixar plantats els diners perquè en l’home es compleixin els dos grans manaments –Déu i el proïsme–, ho és la promesa de Jesús als qui renuncien: Cent vegades més, encara que amb persecucions. Que el secularisme ambiental no oculti la promesa als qui s’atansen a l’Esglesia i pregunten. Tothom hi té dret a aquesta Saviesa, més valuosa que el poder, la riquesa, les joies, l’or o la plata. «Juntament amb la saviesa m’han vingut tots els béns», diu el savi de l’Antic Testament.
