adviento_1

Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Avui comença l’Advent, avui es presenta davant nostre una valuosa oportunitat de tornar al Senyor, de convertir-nos i elevar la nostra mirada i clavar-la en el rostre formós de Crist viu que ve, que ens busca, que escodrinya els cors buscant fe, oració i dolor pels nostres pecats. Alegrem-nos i donem gràcies al Cel per donar-nos una vegada més aquesta oportunitat de canviar, de mirar a Jesús i quedar radiants.

El papa Benet XVI ens parlava així del primer diumenge d’Advent:

Isaïes, el profeta de l’Advent, ens fa reflexionar avui amb una sentida oració, dirigida a Déu en nom del poble. Reconeix les faltes de la seva gent, i en un cert moment diu: “Ningú invocava el teu nom, ningú sortia de la letargia per adherir-se a tu; perquè tu ens amagaves el teu rostre i ens lliuraves a les nostres maldats” (Is 64,6). Com no quedar impressionats per aquesta descripció? Sembla reflectir certs panorames del món postmodern: les ciutats on la vida es fa anònima i horitzontal, on Déu sembla absent i l’home l’únic amo, com si fos ell l’artífex i el director de tot: construccions, treball, economia, transports, ciències, tècnica, tot sembla dependre només de l’home. I de vegades, en aquest món que sembla gairebé perfecte, succeeixen coses xocants, o en la naturalesa, o en la societat, per les quals pensem que Déu semblés haver-se retirat, que ens hi hagués, per així dir, abandonat a nosaltres mateixos.

Les paraules del profeta Isaïes no són una visió, sinó la constatació d’una esperança certa: ningú com el Senyor ha fet tant pel qui espera en Ell. Cap déu va actuar com el Senyor amb el seu poble, així que podem esperar-ho tot, la salvació; nosaltres som fang (sembla que Déu és el gran absent) però estem a les mans del Artesà. El Senyor per un temps ens oculta el seu rostre, i ens fa veure que al nostre al voltant ningú invoca el seu nom, però s’ha esquinçat el cel i Déu ha nascut.

Enfront de tot plantejament individualista, aquesta visió ha de dilatar la nostra mirada. Enfront de tota desesperança perquè no veiem encara que de fet això sigui així, Déu vol infondre en nosaltres la certesa que serà realitat perquè Ell ho promet. Més encara, a això es compromet. Per això la segona lectura i l’evangeli ens sacsegen perquè reaccionem: «Adoneu-vos del moment en què viviu». En aquesta etapa de la història de la salvació estem cridats a experimentar les meravelles de Déu, la conversió de multituds al Déu viu. Més encara, se’ns crida a ser col·laboradors actius i protagonistes d’aquesta història. Però això requereix abans nostra pròpia conversió: «És hora d’espavilar-se… deixem les activitats de les tenebres i proveïm-nos amb les armes de la llum, caminem a la llum del Senyor». (Julio Alonso Ampuero).

La lliçó final de la paraula de Déu és que obrim els ulls davant el moment en el qual vivim. Absolutament tot es converteix en una gran oportunitat per estimar el Crist que ve en la nit de la meva vida i en la nit de Betlem.