En el temps pasqual la litúrgia ens ofereix múltiples estímuls per enfortir la nostra fe en Crist ressuscitat. En aquest III diumenge de Pasqua, per exemple, sant Lluc narra com els dos deixebles d’Emmaús, després d’haver-ho reconegut “en partir el pa”, van anar plens d’alegria a Jerusalem per informar als altres del que els havia succeït. I precisament mentre estaven parlant, el Senyor mateix es va aparèixer mostrant les mans i els peus amb els signes de la passió. Després, davant la sorpresa i la incredulitat dels Apòstols, Jesús els va demanar pescat rostit i se’l va menjar davant d’ells (cf. Lc 24, 35-43).
En aquest i en altres relats es capta una invitació repetida a vèncer la incredulitat i a creure en la resurrecció de Crist, perquè els seus deixebles estan cridats a ser testimonis precisament d’aquest esdeveniment extraordinari. La resurrecció de Crist és la dada central del cristianisme, veritat fonamental que cal reafirmar amb vigor en tots els temps, ja que negar-la, com de diverses maneres s’ha intentat fer i se segueix fent, o transformar-la en un esdeveniment purament espiritual, significa desvirtuar la nostra mateixa fe. “Si no va ressuscitar Crist —afirma sant Pau—, és vana la nostra predicació, és vana també la vostra fe” (1 Co 15, 14). (Benet XVI).
Jesucrist el Senyor els diu avui als seus deixebles que són testimonis de la seva resurrecció, i que donaran aquest públic testimoniatge per tot el món començant per Jerusalem. Aquestes paraules suposen un gran canvi en les vides dels deixebles del Mestre, ja que són escollits per a la missió sobre la base de l’evidència de la resurrecció, és a dir, a través d’un esdeveniment que un no vol ni imaginar-se, però que és ben real. Com ens recordava el papa Benet, els relats de l’evangeli estimulen la nostra fe per fer-nos parar i contemplar aquest esdeveniment extraordinari. Només així serem testimonis, sentinelles i apòstols de que Crist viu.
La vida dels sants ens recorda aquestes accions divines que trastoquen les nostres vides per eludir així tota indiferència i ser de debò testimonis d’aquells fets que ens retracten a nosaltres mateixos, però que ens llencen a l’impossible de la Gràcia:
He portat el cos de la nostra Senyora en rigorosa custòdia des de Toledo a Granada, però jurar que és ella mateixa, la bellesa de la qual tant m’admirava, no m’atreveixo. Sí, ho juro (reconèixer-la), però juro també no més servir a senyor que se’m pugui morir.
Aquestes són paraules de Sant Francesc de Borja en veure descompost el rostre de la reina d’Espanya, Isabel de Portugal. Des de llavors va prendre la determinada determinació de servir només al Senyor etern i incorruptible. A mi, particularment, em va impactar veure la foto de les missioneres de la Caritat que van ser martiritzades en el Iemen. Els seus cossos sense vida, de cap per avall sobre la terra i els hàbits tacats de sang em van impressionar. Els sants i els màrtirs són reals, viuen al segle XXI i ens recorden que Crist també ens crida a nosaltres en occident a un testimoniatge amb la pròpia vida, doncs Ell ens donarà la gràcia com l’han obtingut els nostres germans perseguits. Crist ha ressuscitat, així que viure en el dubte ja no és una opció, sempre endavant, doncs la Gràcia mai ens faltarà.
