Amb la gràcia del Senyor, us vaig a parlar de la lectura del sant Evangeli que acabem de sentir. En nom del Senyor us exhorto al fet que vostra fe no es dormi en els vostres cors enmig de les tempestats i onatges d’aquest món. No es pot acceptar que el Senyor tingués domini sobre la seva mort i no el tingués sobre el seu somni, ni cap la sospita que el somni s’apoderés del navegant Omnipotent sense voler-ho ell. Si això creguéssiu, ell dorm en vosaltres; si, per contra, Crist està despert en vosaltres, desperta està la vostra fe. Ho diu l’Apòstol: per la fe habita Crist en els vostres cors. Per tant, també el somni de Crist és signe d’algun misteri. Els navegants són les ànimes que passen aquest món en una fusta. També la nau aquella figurava a l’Església. Cadascun, en efecte, és temple de Déu i cadascun navega en el seu cor. Si els seus pensaments són rectes, no naufragarà. (Sant Agustí. Sermó 63).
Escoltem avui el passatge de la tempestat calmada segons l’evangelista sant Marc. I tal com ensenya sant Agustí nostra missió en aquest dia de gràcia que és el Diumenge, el dia de Déu en la nostra vida afanyada, és la d’escoltar la Paraula de Crist i recordar els seus mandats, així Ell no estarà dormit en nosaltres, sinó que creurem sempre en el seu poder diví, ja estigui Jesús somiant, caminant o convalescent. Un poder sempre preparat per actuar, però també per ocultar-se i posar a prova la nostra fe: tal com fa Crist amb els deixebles que li acompanyen en la barca. Despertar a Crist en les nostres ànimes significa dues coses: escoltar la seva Paraula de Salvació, l’Evangeli i recordar els seus manaments, és a dir, veure si els complim, veure en què es tradueix el nostre amor pel Crist, així Ell estarà present en nosaltres. I despertar al Senyor en la barca del nostre interior també significa creure en el seu poder diví, en la seva Omnipotència. Jesús estava amb el Pare en la creació del món, i com diu sant Pau tot va ser creat per Crist i per a Crist, perquè Ell sigués la plenitud, el primer, el cap d’un cos viu. Per tant, si el vent i el mar escolten la seva potent veu i li obeeixen, nosaltres no podem dubtar d’aquest poder, del foc que s’encén en nosaltres en escoltar la Paraula de Déu i que ens retorna la calma perduda pel pecat. Fem avui dues coses, mirem en el nostre interior on sabem que habita Crist, i escoltem la seva veu, doncs ens vol homes de fe.
El vent va cessar i va venir una gran calma. Ell els va dir: “Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?” Es van quedar espantats i es deien uns a uns altres: “Però qui és aquest? Fins al vent i les aigües li obeeixen! (Mc 4, 38-40).
Qui és Crist? Creiem realment que l’univers sencer li obeeix? Hem de constatar que som homes de poca fe i hem de redescobrir que som temples del Déu viu i veritable. és Jesús qui està en nostra barca!
