El retorn a la vida de la filla de Jaire i la guarició de la dona que patia pèrdues de sang manifesten en l’acció de Jesús aquesta veritat expressada per l’Antic Testament: “Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida”. Déu ens crida a la vida i vol que visquem per sempre. Tanmateix, la humanitat, aferrada tot sovint al mal, refusa la vida que Déu li ofereix i es precipita cap a la perdició. Però Déu no ens abandona ni deixa d’oferir-nos el perdó i la salvació.
La malaltia de la dona i la mort de la nena expressen el mal que ens amenaça. L’acció de Jesús, que deixa que la dona se li atansi i quedi guarida i que retorna la vida a la noia, mostra el poder diví que pot superar fins i tot la malaltia i la mort. Fixem-nos en la fe senzilla de l’hemorroïssa; algú parlaria d’una visió supersticiosa, manipuladora i màgica del poder de Déu, però Jesús no la jutja pas tan severament com ho farien alguns puristes, sinó que l’acull en el seu dolor i veu en la seva creença una gran confiança en Ell. Si ens mantenim ferms, l’Esperit Sant sostindrà la nostra fe, com va sostenir la fe de Jaire en un moment en què aquesta s’hagués pogut ensorrar enmig de la impotència: “Tingues fe i no tinguis por”, ens diu Jesús avui també a nosaltres.
En el camí de la vida trobem personatges que s’inclinen servilment davant la mort, resignats a la seva incapacitat, i que miren de treure’n el màxim profit enmig de la dissort: Els metges, incapaços de guarir la pobra hemorroïssa, l’han feta sofrir enormement i s’han emportat els seus diners, i ara aquella dona ha d’arrossegar una penúria que encara fa més gran el seu dolor. Les ploraneres, professionals de la mort que decoren amb llurs planys la defunció de la nena, però que no són capaces d’oferir cap altre consol a la família que unes llàgrimes a canvi d’una propina. I els racionalistes que es complauen en indicar que no hi ha solució i que tot s’ha acabat. Però enmig d’aquestes situacions, fa acte de presència Aquell que és la Vida, per posar en evidència que és la vida i no la mort qui té l’última paraula damunt de l’ésser humà.
La societat actual paga un fort tribut a la cultura de la mort; el Magisteri de l’Església n’ha parlat molt tot denunciant injustícies flagrants contra la dignitat humana. Aquesta cultura menysprea la vida i estén una angoixa sense remei que condueix a negacions de la vida com l’avortament o l’eutanàsia. En nom d”una vida digna” o d’una pretesa solució dels problemes arriba a mesures dràstiques que neguen el dret dels més febles. ¿I què dir de la cursa i del comerç d’armaments, que mouen al mon capitals fabulosos mentre la major part de la població mor de fam? Davant d’aquesta manera de pensar que ens enfonsa en la comoditat i en les ganes de no embolicar-nos no ens hi podem pas resignar, perquè això voldria dir que preferim el plany a la possibilitat de canviar les coses.
Jesús allibera la dona de la seva malaltia i crida la nena novament a la vida. Avui, també el Senyor ens crida a sortir de nosaltres mateixos i a posar-nos en camí.
