Benvolguts germans: Després d’haver-nos preparat des del principi de la Quaresma amb la nostra penitència i les nostres obres de caritat, avui ens reunim per iniciar, units amb tota l’Església, la celebració anual dels misteris de la passió i resurrecció de nostre Senyor Jesucrist, misteris que van començar amb l’entrada de Jesús a Jerusalem. Acompanyem amb fe i devoció al nostre salvador en la seva entrada triomfal a la ciutat santa, perquè, participant ara de la seva creu, puguem participar un dia, de la seva gloriosa resurrecció i de la seva vida.
Aquestes són les paraules amb les quals s’inicia la processó del Diumenge de Rams, la celebració de l’entrada a Jerusalem del nostre Senyor, Jesús.
Podem fer un petit exercici de memòria per situar-nos davant el Crist, i per disposar-nos millor. El passat, la nostra memòria: ens porta a recordar aquest temps de Quaresma que hem viscut (penitència i obres de caritat) i que més enllà de com estiguem avui, ha estat un moment de gràcia, un regal de la generositat de Déu que vol que el pecador es converteixi i visqui:
“Per ventura vull jo la mort del malvat -oracle del Senyor-, i no que es converteixi de la seva conducta i que visqui?” (Ez 18, 23).
El present, aquest moment: ens porta a les portes de la ciutat de Jerusalem, a aquell escenari en el qual nosaltres sortim a la trobada del Crist que arriba, i beneïm els peus del que ve en nom de Déu:
Què bells són sobre les muntanyes els peus del missatger que anuncia la pau, que porta bones noves, que anuncia salvació, que diu a Sió: “Ja regna el teu Déu! (Is 52, 7).
Es dóna en nosaltres un acte de fe, reconeixem de lluny a Jesús que ve i li confessem com el nostre Salvador (li acompanyem amb fe i devoció). Aquest acte de fe i d’amor pel Senyor que ve resumeix el nostre present. El futur, la nostra esperança: està arrelat en la nostra memòria, doncs fem memòria del camí quaresmal, de la paciència de Déu, d’aquell Via Crucis resat i contemplat que ens va commoure. Només quan fem veritable memòria de les accions de Déu en la nostra vida ens obrim a l’esperança, ens endinsem en el futur. I aquest futur immediat és la mort en la creu de Crist i la seva resurrecció gloriosa; podem esperar llavors aquesta nova vida, aquest canvi en la nostra vida guiat no per mi sinó per la saviesa de Déu (participar un dia de la seva gloriosa resurrecció i de la seva vida).
El meu Senyor m’ha donat una llengua d’iniciat, per saber dir a l’abatut una paraula d’alè. (Is 50, 47).
Aquesta frase de la primera lectura ens recorda una cosa important. En aquests dies podem fer dues coses per escoltar a Crist i no ser distrets pel món: fixar la nostra mirada en el Senyor que sofreix per mi, i escoltar precisament aquesta paraula d’alè que Crist té reservada per a mi en el més profund del seu sagrat cor. El Senyor sofreix, el Senyor ens parla. Volem callar per poder-li mirar i poder ser commoguts pel seu amor, i volem també guardar aquest silenci atent que sap segur que obtindrà la paraula oportuna per ser encoratjats.
Passat, present i futur, és el camí dle Crist i és el nostre camí, també la nostra pròpia història. Així que busquem aquest diàleg de vegades mut amb el Senyor per poder arribar a la Vigília Pasqual i renéixer per la fe i per les bones obres, obres que el món no pot fer ni comprar, és el camí de la Pasqua.
