Lluc és l’evangelista de la misericòrdia, però també el qui defensa els pobres i oprimits, perquè segurament el seu Evangeli s’adreçava a una comunitat en què hi havia grans diferències socials i econòmiques. Podem considerar els béns d’aquest món com una benedicció de Déu, però suposen també un greu perill en la mesura que ens esclavitzen i ens fan “materialistes”, amb l’oblit consegüent de Déu i de tot el que és espiritual. Déu pren partit pels pobres. El que denuncia el profeta Amòs és la riquesa fruit de la injustícia. Amòs és un dels dotze profetes menors, el més antic: Va néixer a una aldea prop de Betlem, on es dedicava a l’ofici de cultivar figues i als seus ramats. Però va predicar al Regne del Nord, uns trenta anys abans de la conquesta dels assiris. És curiós, però el Regne està vivint un període de prosperitat econòmica, que fa que els seus habitants s’oblidin de Déu i regni la corrupció moral i religiosa.
A més dels qui s’aprofitaven de la bonança econòmica, la immensa majoria vivia enfonsada en la misèria. ¿No succeeix el mateix en la nostra societat opulenta, anomenada “del benestar”? Milions de persones a la Terra passen fam, s’han de buscar la vida emigrant a d’altres països en pasteres i vaixells que s’enfonsen en el mar. Hi ha molts explotadors que àdhuc tracten els seus consemblants com esclaus i els extorqueixen fins que “paguen el deute” assumit en el seu perillós trajecte marítim. Déu pren partit pels pobres i arriba a dir que «No oblidarà mai les vostres accions». En canvi, com proclama el Salm 112: «Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure’l entre els poderosos».
Jesús no lloa pas la injustícia, lloa l’astúcia en la manera de procedir. Ens anima a no deixar-nos enganyar pels criteris d’aquest món i a fer servir els mitjans adients per posar en pràctica l’Evangeli. Se cristià no és ser ingenu o apocat, és estar despert i saber emprar els mitjans necessaris davant l’astúcia dels qui volen imposar altres valors que no són els evangèlics. Tot obligant-nos a elegir entre Déu i els diners, Jesús ens invita a la felicitat que produeix un esperit alliberat i desinteressat, davant l’esclavitud del que és material. Precisament, el capítol 16 de Lluc acaba amb la paràbola del ric Epuló i el pobre Llàtzer. El gran pecat és no saber “compartir”. Cal una nova imaginació de la caritat, la qual ha de partir sempre de la justícia. Aquest estiu al meu país (Guinea Equatorial) vaig constatar el desànim de la gent senzilla davant la situació econòmica que pateixen, ja que el salari mitjà és de 100 € al mes (uns 80.000 Frcs Cfas). Hom pot dir-ho més alt, però no més clar: Hom aconsegueix la pau combatent la pobresa i afavorint la justícia. També cal dir clarament que la pobresa existeix perquè volem que existeixi, ja que fem ben poc per combatre-la. Si l’home va voler arribar a la Lluna i ho va aconsegir, segur que acabaria amb la pobresa si s’ho proposés.
Termina el passatge evangèlic amb una sentència de gran valor pràctic: «L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor». Hom subratlla així la importància de les coses petites, de l’important que és ser curós en els detalls per tal d’aconseguir la perfecció en les coses grans. Qui s’esforça per afinar fins al mínim detall, aconseguirà que la seva obra quedi acabada. És cert que per això cal de vegades l’heroisme, una constància i una rectitud d’intenció que només busca agradar Déu en tot i complir la seva voluntat.
