No són poques les persones a qui he sentit dir que la Missa se’ls hi fa avorrida, que li manca dinamisme, música alegre o que el capellà és molt pesat en les seves homilies. Ens podem preguntar que li fa falta a una celebració de la Missa per ser “millor”, i ens n’adonarem que la resposta és: RES.
La Missa necessita allò que sempre té; en primer lloc, a Jesús fet Eucaristia per nosaltres, acte que commemorem diàriament, com Ell mateix deixà instituït. En segon lloc, requereix que hi hagi un oficiant, el sacerdot. Un sacerdot pot ser avorrit o excessivament carismàtic, pot ser molt sever o molt alegre, però per damunt d’ell està el sagrament. És a dir, encara que un sacerdot sigui molt pecador, el sagrament del perdó es fa igualment efectiu. Amb la Missa passa el mateix, és una cerimònia que té les mateixes pautes aquí i en qualsevol lloc. Ho il·lustraré amb aquest exemple: imagina’t un cirurgià que tingui la responsabilitat d’operar-te d’un tumor que posa en perill la teva vida. El cirurgià t’opera i tu et guareixes, però al cap d’un temps te n’assabentes que el cirurgià tenia un tumor semblant al teu i que de fet ja el tenia quan et va operar. El fet que ell tingui un tumor (el pecat) no impedeix que la seva ciència i el do (sagrament) es puguin fer efectius en tu (el perdó).
En tercer lloc, ens hem de preguntar per què o per qui anem a Missa. Si anem a aquesta Missa perquè ens agrada com parla aquest sacerdot, o perquè cantem en aquest grup, o perquè som els encarregats d’aquesta activitat, el dia en què aquest sacerdot marxi, que el grup prescindeixi de tu, que aquesta activitat que feies la deleguin a un altre, s’acabarà la teva assistència a Missa, perquè estaràs desmotivat. Però si la nostra assistència és per trobar-nos amb Jesús Eucaristia, per estar en Comunió amb Ell, per fer present el seu sacrifici per nosaltres, tu i jo en fruirem, i no importarà qui oficia, qui canta o si tens o no una participació molt activa. Cal dir que res no és justificable o substituïble si, podent anar a Missa no hi anem, ja sigui perquè havíem d’anar a passejar o ens va venir la mandra, perquè estem de vacances i per això hem decidit descansar de Déu, quan el mal no descansa mai. Una celebració de la Missa perdura és irrecuperable.
Per això, quan ens avorrim a Missa, els avorrits som nosaltres i nosaltres tenim la solució per corregir-ho. Hem de tenir una relació personal, real, amb Déu. Combregar, sentir-lo i no fer-ho per rutina, confessar-nos quan calgui i no només en actes especials. Ningú no pot estimar el que no coneix; sabent que el Crist és en l’Eucaristia i partint d’aquest fet, tota la nostra actitud en la Missa serà diferent. Cada moment, cada pregària, tindrà un caràcter especial.
En la Missa cal silenci i pregària, són necessàries l’atenció i una actitud d’adoració. Si Jesús visqués ara com home entre nosaltres i sabent que és Déu, ¿no voldríem estar amb Ell sempre? Ara, ja que Jesús és present en l’Eucaristia, com a veritable menjar i veritable beguda, ¿no hauríem de voler també estar amb Ell sempre?
«Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna i jo el ressuscitaré el darrer dia» (Jn 6,54).
En combregar no és Déu qui s’uneix al nostre cos, som nosaltres els qui ens fem partícips del seu. Si no pots combregar per alguna condició particular, alguna debilitat que és com un agulló que no et deixa, la primera cosa és posar-ho a la presència de Déu perquè t’ajudi a superar-ho i acudir al sagrament de la reconciliació, on el Crist t’espera per refer-te i posar-te en pau amb Déu.
