L’Evangeli ens ensenya la saviesa divina, una ciència que no consisteix en conèixer moltes coses, sinó en estimar més i més Déu i de voler viure en comunió amb Ell. El contacte vital i profund amb el Senyor a través de la seva Paraula, la pregària i els sagraments, ens obriran cada dia els tresors del seu amor i ens donaran un coneixement superior no solament de les coses espirituals, sinó també de les materials, contemplant-ho tot amb un sentit sobrenatural i sense quedar-nos atrapats en els problemes quotidians, enlairant sempre la nostra mirada vers l’horitzó des del qual Déu ens crida.
Ara bé, per posar-nos en el camí del seguiment evangèlic cal que meditem seriosament les condicions que això comporta, i –com diu el mateix Jesús– que ens posem a calcular; si som honrats, els comptes arribaran a les següents conclusions: hom no pot ser deixeble de Jesucrist si hom no renuncia a un mateix, al propi egoisme, al desig de ser més que els altres i a voler que els propis criteris siguin sempre els vàlids i s’imposin a tort i a dret; hom no pot ser deixeble de Jesús si hom no renuncia a l’amor dels béns materials i a fer de les persones objectes del propi servei i consum. Només renunciant a tot allò que enfarfega una vida autènticament cristiana podrem tenir un cor transparent i estimar de debò Jesucrist sobre totes les coses, reconeixent que Ell és l’únic Mestre, Senyor i Déu, l’únic tot de la nostra vida.
L’amor als membres de la família, que Jesús havia inculcat més d’una vegada i que en alguna ocasió havia recriminat als fariseus de no complir, no pot ser un obstacle per l’amor que li devem a Déu i al seu Regne. És en l’amor a Déu que estimarem de debò els nostres familiars: mai no s’estimen amb més transparència els esposos, pares, fills i germans que quan saben que l’amor que es professen és un efluvi i una comunicació de Déu.
En el temps que hom escrivia els Evangelis, l’expressió «portar la creu» tenia un sentit molt realista, ja que la possibilitat de morir màrtir per causa de la fe era molt freqüent i aquell que es feia deixeble sabia el que arriscava. Avui dia, que aquesta possibilitat no sembla tan imminent, hem interpretat l’expressió «portar la creu» com «assumir les dificultats, els sofriments i els sacrificis que se’ns presenten cada dia, acceptant les crítiques que ens facin a causa de la nostra fe i renunciant als nostres plans i projectes». Totes dues interpretacions tenen el segell de saber acceptar generosament el que Déu vol de nosaltres. Ser cristià, en definitiva, no és apuntar-se a una ideologia afalagadora. Ser cristià és una opció heroica que ens deixa nus davant Déu. Convé que en tinguem consciència i que ho diguem tal com és.
