Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Déu resulta desconcertant per a l’home; per arribar a entrar en el seu misteri cal que ens buidem de nosaltres mateixos. Déu no pot ser tancat dins dels nostres esquemes mentals; si alguna vegada ho aconseguim, llavors no és Déu, sinó un ídol. Nosaltres no posseïm Déu, sinó que és ell qui ens posseeix i se’ns dóna a conèixer com vol. Déu no ens respon amb signes prodigiosos, com voldrien els jueus, ni amb saviesa humana, com voldrien els grecs, sinó amb la presència entre nosaltres del Messies crucificat, escàndol per als uns i absurd per als altres. L’actitud de jueus i grecs venen a ser dues postures davant Déu i la fe: la dels miraclers i la dels racionalistes. En alguna ocasió, he sentit frases com aquestes: «Si Déu existeix, que se’m presenti davant i creuré», o «si Déu existeix, que faci un miracle davant meu». També Herodes va dir quelcom semblant, demanava un signe a Jesús per a quedar convençut de la seva autoritat divina, però va obtenir la callada per resposta, perquè Déu no té costum de fer espectacles davant les mirades indiscretes. Per atansar-se a Déu cal netedat de cor i humilitat; no és Ell un ésser que nosaltres puguem manipular, com de vegades fem amb el proïsme. Ningú no podrà veure Déu amb tota la intensitat i entrar en la pregonesa del seu misteri més que en la vida eterna. Prèviament cal morir per poder ressuscitar. En la mesura que en aquesta vida anem morint al pecat i a l’egoisme, començarem a participar de la vida eterna i se’ns dibuixarà en el proïsme i en nosaltres mateixos el rostre de Déu. Per altra banda, ¿quin miracle més gran volem?, ¿quin signe que causi més admiració que el seu Fill entregat per nosaltres? ¿És poca cosa l’amor que Déu ens ha anat manifestant i que podem experimentar cada dia? Hi ha una altra categoria de persones a les quals els hi costa d’acceptar Déu: són les qui confien massa en el poder de la intel·ligència i en els mètodes científics. Allò que no pot ser perfectament entès o mesurat, pesat i quantificat, no existeix per a elles. Ara bé, ¿pot ser perfectament entès l’amor? ¿Pot ser mesurat, pesat i quantificat? ¿Algú ha vist mai l’amor? No, però veiem els seus efectes. De Déu veiem també els seus efectes i intuïm la seva presència. La fe no és racional, però és raonable, perquè, com deia Pascal, el cor té raons que la mateixa raó no comprèn. Si volem saber de debò qui és Déu ens haurem de donar nosaltres mateixos, seguint Jesucrist en el camí de la creu, estimant i oferint la vida. Quan algú preguntava a sant Tomàs d’Aquino on aprenia tota la ciència sagrada que sabia, la resposta era sempre la mateixa: al peu de la creu, contemplant Jesucrist crucificat. Perquè no es tracta de saber coses, poques o moltes, sinó de creure, viure i estimar.
