Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Jesucrist ens demana estimar els enemics. Ja que he d’estimar-los, tinc també el deure de saber qui són els meus enemics. Provaré d’enumerar-ne algunes categories:
1) El diferent. Aquell que no té els meus gustos ni les meves idees, no comparteix el meu punt de vista ni els meus esquemes. Aquell amb qui no em puc entendre. No ens podem suportar –sense que hi hagi cap mala voluntat–. Entre nosaltres hi ha incompatibilitat de caràcters, de mentalitat i de temperament. La nostra proximitat és font d’incomprensions i sofriments continuats.
2) L’adversari. Aquell que sempre està en contra meva i té una postura hostil de desafiament. En qualsevol discussió sempre em rebat. Em critica inexorablement en tot el que faig i en tot el que proposo. Contradiu totes les meves idees i iniciatives. No em perdona res ni em deixa passar una. És una paret compacta d’hostilitat preconcebuda.
3) El pesat. Aquell que té el poder d’irritar-me fins a l’exasperació. Es diverteix fent-me perdre el temps, es fica pel mig en els moments més inoportuns i pels motius més banals. Pedant, insuportable, xafarder, curiós, indiscret. M’obliga a sentir tabarres interminables i confuses. M’envesteix amb una torrentera de xerrameca per explicar-me una bestiesa que em sé de memòria. M’explica les seves minúscules penes que dramatitza fins a fer-les tragèdies de proporcions còsmiques. No té cap mena de respecte pel meu temps, les meves obligacions i el meu cansament. És més, troba una mena de gust sàdic en tenir-me presoner en la viscosa teranyina de les seves ximpleries.
4) L’astut. Aquell que és deslleial, especialista en bromes pesades, de doble joc per vocació. M’arrenca una confidència per anar-la a vendre immediatament a qui en té interès. Per davant, em fa molt bona cara, somrient, però per darrera em clava una punyalada a l’esquena. Em diu una cosa, pensa una altra i fa una tercera. A davant em lloa exageradament; però després, quan no hi sóc, em destrueix amb una crítica despietada. És el clàssic individu de qui no te’n pots fiar; llença la pedra i amaga la mà.
5) El perseguidor. Aquell que em fa mal intencionadament, amb la calúmnia, la maledicència, la insinuació molesta, la gelosia més desenfrenada. El qui gaudeix humiliant-me, el qui no em deixa tranquil amb la seva malignitat.
Després d’haver-los catalogat, ¿com m’he de comportar amb ells o amb tants d’altres? La primera cosa que cal és reconèixer-los, de manera lúcida i honrada. Només si marco exactament el camp enemic, assenyalo al mateix temps el camp de la meva estimació. En efecte, l’amor cristià s’ha d’internar també fins al territori enemic, no pot pas quedar-se aturat en el “pròxim”. A més, cal no acceptar aquesta situació d’enemistat com a definitiva, sinó que cal comprometre’s a remoure-la i encarar-la cap a una altra direcció. Refuso de considerar aquesta situació com a immutable; per això estic disposat a pagar personalment per transformar-la en una situació d’amor i d’amistat. I si en alguna circumstància em sento atrapat per un sentiment de desànim, perquè l’empresa em sembla desesperada, llavors miro la creu i m’adono que, a través de la Creu del Crist, ha entrat al món una possibilitat infinita de reconciliació. També el meu enemic és un d’aquells pels quals Jesucrist ha donat la seva vida. Vora la creu, l’enemic és un germà de sang, la sang del Crist.
