Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
La visita dels mags al Nen Jesús em fa pensar en el diàleg entre fe i ciència. Els mags eren els científics d’aquell temps, homes savis que estudiaven el firmament i procuraven descobrir i formular les lleis rectores de l’univers. Es contradiuen fe i ciència? L’episodi de l’adoració dels mags constitueix tot un al·licient per pensar que la ciència veritable pot i ha de portar-nos a la fe. El segle XX, després d’haver rebut l’herència cultural racionalista, empírica i secularista del segle XIX, es va caracteritzar al començament per una forta tensió entre fe i ciència. Els creients eren vistos com gent crèdula que tot ho acceptava sense discerniment i que fonamentava la seva vida en supersticions. Molts científics consideraven de manera autosuficient que la ciència arribaria a explicar-ho tot, que els misteris es reduirien de mica en mica i que la fe retrocediria en la consciència d’un poble cada vegada més il·lustrat. Gràcies a Déu, no ha estat així. El final del segle XX ha vist també com la ciència reconeixia humilment els seus límits malgrat els seus grans avenços. La ciència i la fe han reconegut que cadascuna té el seu camp i el seu abast i que no tenen per què contradir-se; així s’ha obert un camí de reconciliació i respecte.
Com seran les relacions entre ambdues al segle XXI i al llarg del tercer mil·lenni? Hem d’acollir els avenços científics i valorar el que tenen de positiu en el progrés de la humanitat, no fos cas que ens passi quelcom semblant als sacerdots i mestres de de Jerusalem, homes cultes que sabien on trobar el Messias i van donar a Herodes una resposta encertada (Mateu 2, 4-6), però que van ser incapaços d’acollir el missatge dels mags i no van saber estar a l’altura dels esdeveniments.
Qui eren aquests mags, personatges enigmàtics que l’evangelista Mateu ens presenta? Apareixen amb uns trets essencials i com a figures destacades. L’Església els venera com a sants i molt aviat es va celebrar la seva memòria en les nacions que van començar a ser cristianes. La tradició els dóna els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar. El fet d’haver estat presentats com reis pot venir de l’oracle del profeta Isaïas: «A la teva llum caminen els pobles i els reis busquen la claror de la teva albada» (Isaïas 60, 3) o el que ens diu el salm 72 , 11: «Li faran homenatge tots els reis de la terra i tots els pobles el serviran». Eren personatges d’alta posició social i d’una gran cultura i saviesa. Es tracta d’homes sincers, que viuen sota el silenci de les estrelles i representen l’esperança de moltes persones: els estrangers, els pagans, els marginats, aquells a qui els manca la llum. Són homes que no s’acontenten amb el que han après i saben de rutina, sinó que volen saber i avançar més, i per això es posen en marxa. I en arribar a Betlem es despullen de tot: deixen la seva ciència humana i troben la saviesa de Déu. Ara ja són pobres que poden ser evangelitzats.
