La visita dels mags al Nen Jesús em fa pensar en el diàleg entre fe i ciència. Els mags eren els científics d’aquell temps, homes savis que estudiaven el firmament i procuraven descobrir i formular les lleis rectores de l’univers. Es contradiuen fe i ciència? L’episodi de l’adoració dels mags constitueix tot un al·licient per pensar que la ciència veritable pot i ha de portar-nos a la fe. El segle XX, després d’haver rebut l’herència cultural racionalista, empírica i secularista del segle XIX, es va caracteritzar al començament per una forta tensió entre fe i ciència. Els creients eren vistos com gent crèdula que tot ho acceptava sense discerniment i que fonamentava la seva vida en supersticions. Molts científics consideraven de manera autosuficient que la ciència arribaria a explicar-ho tot, que els misteris es reduirien de mica en mica i que la fe retrocediria en la consciència d’un poble cada vegada més il·lustrat. Gràcies a Déu, no ha estat així. El final del segle XX ha vist també com la ciència reconeixia humilment els seus límits malgrat els seus grans avenços. La ciència i la fe han reconegut que cadascuna té el seu camp i el seu abast i que no tenen per què contradir-se; així s’ha obert un camí de reconciliació i respecte.
Com seran les relacions entre ambdues al segle XXI i al llarg del tercer mil·lenni? Hem d’acollir els avenços científics i valorar el que tenen de positiu en el progrés de la humanitat, no fos cas que ens passi quelcom semblant als sacerdots i mestres de de Jerusalem, homes cultes que sabien on trobar el Messias i van donar a Herodes una resposta encertada (Mateu 2, 4-6), però que van ser incapaços d’acollir el missatge dels mags i no van saber estar a l’altura dels esdeveniments.
Qui eren aquests mags, personatges enigmàtics que l’evangelista Mateu ens presenta? Apareixen amb uns trets essencials i com a figures destacades. L’Església els venera com a sants i molt aviat es va celebrar la seva memòria en les nacions que van començar a ser cristianes. La tradició els dóna els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar. El fet d’haver estat presentats com reis pot venir de l’oracle del profeta Isaïas: «A la teva llum caminen els pobles i els reis busquen la claror de la teva albada» (Isaïas 60, 3) o el que ens diu el salm 72 , 11: «Li faran homenatge tots els reis de la terra i tots els pobles el serviran». Eren personatges d’alta posició social i d’una gran cultura i saviesa. Es tracta d’homes sincers, que viuen sota el silenci de les estrelles i representen l’esperança de moltes persones: els estrangers, els pagans, els marginats, aquells a qui els manca la llum. Són homes que no s’acontenten amb el que han après i saben de rutina, sinó que volen saber i avançar més, i per això es posen en marxa. I en arribar a Betlem es despullen de tot: deixen la seva ciència humana i troben la saviesa de Déu. Ara ja són pobres que poden ser evangelitzats.
