Cal resistir davant dels intents d’excloure la religió de la vida pública. Veiem actualment una gran pressió per a refusar
qualsevol paper de la fe, i concretament de la fe cristiana, en la vida pública. El laïcisme radical, que busca negar a la fe tot paper fora de la seva dimensió privada, afebleix la civilització occidental; però no n’hi ha prou amb allò que el laïcisme ofereix per a substituir la religió per salvaguardar els valors clau de la nostra civilització, ni per a superar la situació d’anèmia espiritual i moral que ha deixat prostrada la nostra societat.
Hi ha alguns factors que han alterat de manera extrema el panorama cultural dels darrers anys. El primer és el multiculturalisme, que no solament afirma la igualtat de totes les cultures, sinó que de vegades sembla proposar la inferioritat de la cultura occidental, basada en el cristianisme, davant d’altres a les quals acull i aplaudeix. L’afebliment de les Esglésies, una forma extrema de tolerància i l’esperança que el racionalisme i la ciència podran resoldre tots els nostres problemes, són altres canvis que caracteritzen acceleradament la nostra època. Benet XVI ens advertia que la privatització de les creences porta a una injusta exclusió de Déu de la societat. Els laïcistes acostumen a presentar-se com a defensors de la legítima separació entre Església i Estat. En realitat, llur objectiu és més extrem: busquen la total exclusió de la fe de qualsevol paper o expressió pública. El resultat és que l’observança religiosa és vista com a quelcom vergonyós i digne d’evitar per una persona intel·ligent.
A la nostra època és també criticable l’actitud de la “generació jo”, que va créixer en la dècada dels seixanta del segle XX. Déu va ser vist per ells com una restricció indeguda de la seva llibertat personal: «¿Per què viure per complir el “pla de Déu” quan jo tinc tants plans propis?» Tanmateix, hem pogut veure que aquesta postura egocèntrica va degenerar ben aviat en la creença que la nostra recerca de la significat pot ser satisfeta seguint les nostres sensacions.
El relativisme és una altra força poderosa que mina la religió. Els relativistes sostenen que cada persona crea la seva pròpia veritat segons els dictats de la seva consciència. Conseqüentment, la moralitat és circumstancial. No podem deixar de criticar i combatre aquest intent de privatització de la consciència i de la fe. És fonamental insistir en la distinció entre política i religió, sí; però també és igualment important adquirir un coneixement més clar de les funcions insubstituïbles de la religió per a la formació de les consciències i de la contribució que pot aportar, juntament amb altres instàncies, per a la creació d’un consens ètic de fons a la societat. Un cop d’ull al món que ens envolta no deixa dubtes que la tasca de formar les consciències és causa de desànim per les dificultats que comporta avui dia. Però es tracta, tanmateix, d’una feina cada cop més urgent, on la religió té a realitzar un paper de vital importància.
