L’”Església post-pandèmia” o “post-coronavirus” no existeix, perquè estem encara en la pandèmia ocasionada pel Covid-19. No hi som en el “després”, sinó en l’”encara”. A tot estirar podem parlar d’un “post-confinament”, després dels mesos de març i abril en els quals les possibilitats de sortir de casa, de reunir-se, i fins de participar en els actes de culte han estat molt limitades. En el cas de la participació dels actes de culte, gairebé limitades a la pràctica, encara que a les celebracions que retransmetíem des de la parròquia hi hagués una participació presencial mínima de persones.
Abans que passés tot això, moltes persones ja no participaven en la vida de l’Església; com a molt venien en moments puntuals com bateigs, comunions, casaments i funerals, i més des d’una vessant social que religiosa. Per això, ara tampoc no trobem pas estrany que no vinguin. El que sí em fa encendre l’alarma és veure com algunes persones que abans participaven assíduament a les celebracions litúrgiques ara, que tenen la possibilitat de tornar-ho a fer, hagin deixat de venir; almenys no les veiem des de fa setmanes i sabem que no s’han posat malaltes ni s’han mort, ¿serà fruit d’una deserció o d’una apostasia discreta i silenciosa? Algunes d’aquestes persones fins i tot demanaven insistentment que, durant el confinament, tornéssim a les celebracions públiques, encara que la nostra església de Sant Pere mai no va estar tancada: un servidor va celebrar Missa cada dia i va oferir el cant de Laudes i Vespres i el rés del Rosari també diàriament, actes que feia amb les portes obertes, o almenys ajustades, per qui pogués i volgués entrar, i que a més retransmetia per Facebook per mantenir el màxim possible un caliu de comunitat. Sé que molts us heu unit diàriament a les celebracions on line i que àdhuc la premsa local se’n va fer ressò.
Ara, tot i les dificultats que continuem tenint, és el moment en què la pràctica i la manifestació de la nostra fe es converteixi en un testimoniatge vivent i que no es quedi en meres pràctiques socio-religioses que hom oblida o deixa fàcilment. Es tracta que la nostra fe sigui real i incideixi en les nostres vides i que ens comprometi en la totalitat del nostre ésser: creences, comportaments, pregàries i pràctica ritual. Nosaltres hem tingut dificultats causades per una pandèmia, però no hem patit persecució a causa de la nostra fe; ningú no ens ha detingut ni empresonat per creure en el Crist. La privació temporal de l’assistència al culte públic soferta per la major part dels cristians, és a dir, per la major part de vosaltres, hauria d’incrementar el desig de la participació en els sagraments, ja que en ells Déu ens surt a l’encontre, il·lumina i alimenta les nostres vides. Les pandèmies i els confinaments, siguin quins siguin –ja que per a molts cristians sempre és “pandèmia”–, s’han de convertir, amb l’ajut de Déu, en motiu per enfortir la pròpia fe i per ajudar a enfortir la fe dels altres. Si tenim confiança, si contemplem “la victòria de l’Anyell” al damunt de les persecucions i les apostasies, resistirem millor a les dificultats. La fe real, concreta, sacramental, existencial, testimonial… ens farà testimonis coherents del que creiem i, per això, homes i dones esperançats en el Senyor, sense que la marejada d’un parell de mesos ens pertorbi excessivament. Érem pocs abans, però no serem pas menys ara. No, certament, per les conseqüències del confinament.
