Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
La paràbola de la viuda i el jutge sense escrúpols és, com tants d’altres, un relat obert que pot suscitar diversos ressons en els oients. Segons Lluc, és una crida a pregar sense desanimar-se, però és també una invitació a confiar que Déu farà justícia als qui dia i nit clamen vers Ell. ¿Quin ressò pot tenir avui en nosaltres aquest relat dramàtic que ens recorda tantes víctimes abandonades injustament a la seva sort?
En la tradició bíblica, la viuda és el símbol per excel·lència de la persona que viu sola i desemparada. Aquesta dona no té marit ni fills que la defensin. No té recomanacions ni on recolzar-se. Només té adversaris que n’abusen i un jutge sense religió ni consciència a qui no l’importa el sofriment de ningú. El que la dona demana no és pas un capritx. Tan sols demana justícia. Aquesta és la seva protesta repetida fermament davant el jutge: «Feu-me justícia». La seva petició és la de tots els oprimits injustament. Un crit en la línia del que Jesús deia als seus: «Cerqueu el Regne de Déu i la seva justícia».
És cert que Déu té l’última paraula i farà justícia als qui li reclamen dia i nit. Aquesta és l’esperança que ha encès en nosaltres el Crist, ressuscitat pel Pare d’una mort injusta. Però, mentre arriba aquesta hora, el clam dels qui viuen cridant sense que ningú no escolti el seu crit que no cessa. Per a una gran majoria de la humanitat la vida és una nit d’espera interminable. Les religions prediquen salvació. El cristianisme proclama la victòria de l’Amor de Déu encarnat en Jesús crucificat. Mentrestant, milions d’éssers humans només experimenten la duresa dels seus germans i l’aparent silenci de Déu. ¿Per què la nostra comunicació amb Déu nos ens fa escoltar finalment el clam dels qui pateixen injustament i ens criden de mil maneres: «¡Feu-nos justícia!»?
Si a l’hora de pregar ens trobem amb Déu de debò, ¿com no som capaços d’escoltar amb més força les exigències de justícia que arriben al seu cor de Pare? La paràbola ens interpel·la a tots els creients. ¿Continuarem alimentant les nostres devocions privades oblidant els qui viuen en el sofriment? ¿Seguirem pregant Déu per posar-lo al servei dels nostres interessos, sense que ens importin massa les injustícies que hi ha al món? ¿I si pregar fos precisament oblidar-nos de nosaltres i buscar amb Déu un món més just per a tothom?
