Hom explica la història d’un captaire a qui havien donat un saquet de blat. Anava pensant que aquella nit pastaria una coca per sopar, quan de sobte va veure com la carrossa del rei venia i s’aturava davant d’ell. Les esperances d’aquell pobre home van volar cap al cel. Va pensar que s’havien acabat per a ell els dies dolents, però gairebé se li va parar el cor quan el rei es va inclinar al seu costat i, tot somrient, li va estendre la mà: “¿Em pots donar quelcom?” “¡Ah, quin acudit el de sa majestat! ¡Demanar-li a un captaire!”, va pensar el nostre pobre home. Una mica confós, va obrir el saquet de blat i li va donar un gra. Ben perplex per aquella petició inusual va tornar a la seva barraca i ¡quina sorpresa que va tenir quan, en buidar el saquet, va trobar un granet d’or al mig dels altres grans! “¡Ah! “es lamentava el captaire” ¡Quina llàstima de no haver tingut prou cor per donar-li tot el blat!”
Alguna vegada hem sentit que “fa més feliç donar que rebre”. Aquesta frase només la pot dir de cor la persona generosa. La generositat és una virtut que ens fa sortir de nosaltres mateixos i donar-nos als altres tot cercant el seu bé i posant al seu servei el millor de nosaltres mateixos, tant pel que fa als béns materials, com a les qualitats i els talents. Ens pot semblar paradoxal que qui més es dóna és més feliç. Acostumem a pensar més aviat que la felicitat depèn només de la cura que tenim de nosaltres mateixos i de la cura que tothom hauria de tenir de nosaltres, però no és així; experimentem que optar per una vida generosa proporciona una felicitat i una realització personal més grans.
La persona humana és essencialment un ésser de relació i d’alteritat. La persona humana no existeix si no és per als altres, no es coneix si no és a través dels altres, no es troba si no és en el proïsme. La generositat és la virtut de les ànimes grans, ànimes de cor obert que saben estimar, per a les quals l’única gratificació és donar i ajudar. Amb aquesta actitud hom arriba a estar plenament satisfet, ja que “Fa més feliç donar que rebre” (Fets 20,25). La capacitat d’amor i donació augmenta a mesura que l’exercim, puix que sempre hi ha alguna cosa més que hom pot fer pels altres.
Ara bé, el cristià no solament viu la generositat i l’amor com un mitjà de realització i felicitat personal, la viu perquè veu el rostre del Crist en el proïsme. Aquesta serà la matèria del nostre “examen final” davant del Senyor (Mt 25,34-40). Déu mateix és l’exemple màxim de generositat, puix que Ell no va dubtar de lliurar el seu propi Fill per a la salvació de la humanitat. Deia Tagore: “Dormia i somniava que la vida era joia. En despertar vaig veure que la vida era servei. I en servir vaig comprovar que el servei era joia”. Déu vulgui que a la fi de la jornada, cada cop que examinem la nostra consciència trobem infinits grans de blat convertits en or.
