Ens trobem ja en el segon diumenge de Quaresma. En el primer diumenge de Quaresma vam ser conduïts per Jesús al desert, vam ser conduïts per Ell fins al més profund del nostre ésser, fins a aquest lloc en el qual podem palpar la nostra ànima, d’alguna manera som transportats fins a l’ocult, el secret, al que ens passa desapercebut: la nostra relació amb qui ens ha donat la vida, Déu. I vam poder veure com en les temptacions del desert, Jesús i el Diable s’enfronten l’u a l’altre amb la Sagrada Escriptura com a arma. Sí, el dimoni també cita l’Escriptura per temptar al mateix Jesús:
Doncs als seus àngels manarà sobre tu, que et guardin en tots els teus camins. (Salm 90)
quan el dimoni convida a Jesús a saltar al buit. Veiem aquí, per tant, un conflicte, un nus, un encreuament de camins en el qual nosaltres com a cristians hem de respondre. En el desert del nostre cor ens trobem amb el Maligne que vol enfosquir els nostres criteris per prescindir de Jesús i de la seva salvació, i també ens trobem amb el mateix Crist, que senzill i gairebé impassible porta a compliment les promeses de Déu d’una manera nova i del tot autèntica:
no només de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu. (Mt 4, 3-4).
Necessitem, per tant, escoltar la Paraula de Déu, descobrir amb Jesús, que aquesta paraula ens alimenta, i ser guiats així pel Mestre fins a la presència del Pare, on Ell es dirigeix caminant cap a Jerusalem, cap al Calvari.
En aquest segon diumenge de Quaresma, seguint el camí que ens proposa Jesús, arribem amb Ell fins a la muntanya Tabor, la muntanya de la Transfiguració de Jesús. Es tracta d’un esdeveniment profund, de quelcom misteriós que de fet només comprenem a la llum de la resurrecció:
Quan baixaven de la muntanya, Jesús els va manar: “No expliqueu a ningú la visió fins que el Fill de l’home ressusciti d’entre els morts.” (Mt 17, 9).
Recollint la invitació de Jesús en el desert de dedicar-nos a escoltar en el nostre interior la veu de Déu que ens crida i que ens vol descobrir els nostres propis enganys i febleses, ens podem fixar tant en els personatges de Moisés i d’Elies, que apareixen al costat de Jesús al Tabor, com en el núvol lluminós que irromp a l’escena i des de la qual se sent la veu del Pare:
Aquest és el meu Fill, l’estimat, el meu predilecte. Escolteu-lo. (Mt 17, 7).
El Pare dóna testimoniatge a favor del seu Fill estimat demanant-nos que l’escoltem de nou, que aprenguem a sentir la seva veu, a seguir-lo realment. Veiem també que Moisés i Elies havien parlat de Jesús en el passat, veiem que la Llei, representada per Moisés, i els profetes, representats per Elies, estan en tot d’acord en aquest desenllaç fatal i alliberador alhora: el desenllaç de la mort de Jesús en la creu, el final dels seus passos per la terra marcats per la crueltat de la Passió. Déu ens crida a seguir escoltant a qui és la veritable Llei, la seva Paraula eterna, Jesús, i ens posa en guàrdia, doncs ens disposem, en els següents diumenges, a endinsar-nos en el més profund i fosc de l’amor de Déu: només una fe enfor-tida per la pregària i en l’escolta de la Paraula ens sostindrà en el camí. Anem darrera del Crist, la nostra vida i la nostra llum en aquesta vida nostra tan fosca, tan dubtosa i mediocre de vegades.
