Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Fa ja un temps, un amic amb el qual col·laboro en un blog de comentaris bíblics interconfessionals que reuneix a persones de diverses denominacions cristianes, em va demanar fer una reflexió sobre el text d’Isaïas 50,4-7, un fragment del tercer cant o poema del Servent del Senyor. No puc resistir-me a transcriure’l i comentar- lo per ajudar-nos a entrar en la Setmana Santa:
«El Senyor, Déu sobirà, m’ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer. El Senyor, Déu sobirà, m’ha parlat a cau d’orella, i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere. He parat l’esquena als qui m’assotaven, i les galtes als qui m’arrencaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. Però el Senyor, Déu sobirà, m’ajuda, i per això no em dono per vençut; per això paro la cara com una roca i sé que no quedaré avergonyit».
Aquest és el text de la primera lectura de la Missa del Diumenge de Rams. Després d’haver acompanyat Jesucrist en la seva entrada a Jerusalem, l’acompanyarem també en la seva Passió. És una experiència inigualable meditar la Passió de Jesús amb els poemes del Servent del Senyor, ja que aquest és de debò un esbós bellíssim de la figura del Messias pacient. El sofriment del Senyor, que es fa servent i que assumeix el dolor de tota la humanitat per donar-nos vida, ha de ser exemple i model per assumir nosaltres el patiment i les contrarietats que se’ns presenten; és per a tothom d’una escola d’aprenentatge i maduració.
El Servent sap que ha vingut a complir una missió. Jesucrist vol fer en tot la voluntat del Pare, que consisteix en què tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat (1 Tim 2,4). El Servent està atent a escoltar i apareix com un iniciat en el sofriment: la seva esquena, les seves galtes, el seu rostre, reben molts cops; però és fort, pacient i sap encaixar tot allò que se li ve al damunt. Tanmateix, allò que propugna la fe cristiana no és pas el sofriment perquè sí, sinó l’amor incondicional que és capaç d’arribar fins a les últimes conseqüències i, per tant, és un amor que sap assumir el dolor i el sofriment quan cal. El Servent, que estima i sofreix, es veu capaç d’atansar-se als qui pateixen i se senten abatuts; tot compartint el seu dolor, els podrà dir unes paraules encoratjadores. ¿Com m’atanso jo als qui sofreixen?, ¿com ofereixo la meva vida?
Ara bé, no tot queda en dir belles paraules. Si el Servent ha assumit el sofriment fins al punt de passar per la mort, és per lluitar contra tot allò que amenaça la vida humana i vèncer-lo en el seu terreny. El Servent confia plenament en l’èxit de la seva missió, perquè sap que Déu és amb Ell i l’ajuda. Jesucrist sap que el Pare l’ha acreditat davant el món. Per això, en l’acceptació del sofriment per amor hi ha també una gran dosi d’esperança, de la qual neix la certesa que la vida és més poderosa que la mort, que la vida serà la que tindrà l’última paraula sobre la nostra existència; és el misteri de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist el qui ho ha fet possible.
