Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
En arribar l’estiu, tots agraïm la llum, la calor i la possibilitat de viure més a l’aire lliure. També és comprensible que la manera de vestir s’adapti a les temperatures. Però adaptar-se a l’estiu no vol dir perdre el sentit de la modèstia, de la dignitat i del respecte pels llocs on ens trobem. Vivim en una societat on el carrer s’ha tornat molt permissiu. Sovint sembla que l’únic criteri sigui la comoditat personal o la imposició de la moda. Però el cristià no es pot deixar portar simplement pel que tothom fa. La fe ens educa també en els gestos, en les formes i en la manera de presentar-nos davant els altres i davant Déu.
El vestit no és una qüestió trivial. Expressa una manera d’entendre el propi cos, la relació amb els altres i el respecte degut a cada circumstància. No ens vestim igual per anar a la platja que per anar a una celebració familiar, a una entrevista important o a visitar un ésser estimat. I si això ho entenem en la vida ordinària, encara més ho hauríem d’entendre en entrar a l’església. El temple és casa de Déu, lloc d’oració, de silenci, de celebració dels sants misteris. Per això demana una manera de vestir acurada, digna i respectuosa. No es tracta de jutjar ningú ni de convertir la roba en una obsessió, sinó de recuperar el sentit d’allò sagrat. La modèstia no és repressió; és elegància de l’ànima, respecte pel propi cos i caritat envers els altres.
Potser ens hauríem de preguntar: quan vaig a l’església, la meva manera de vestir ajuda al recolliment, al respecte i a l’oració? Certament, el Senyor mira el cor; però un cor que estima també procura expressar-ho en els signes externs.
