Fa anys, en un altra població on exercia el ministeri pastoral, estant present als actes de la Diada, algú em va preguntar per què la parròquia no feia una ofrena floral com les altres entitats locals. La resposta és que l’Església només pot fer ofrenes a Déu, a la Verge Maria i als sants. és ben legítim que individus particulars i entitats civils facin actes d’homenatge a persones i institucions que han tingut una significació històrica; però l’Església, com a institució, no pot fer actes que es puguin interpretar com a accions de culte i veneració que només es reten a Déu i a persones reconegudes com a santes. Una altra cosa és que amb la nostra presència participem d’uns actes que miren de cohesionar la vida social i donar-li un sentit.
L’ésser humà té un anhel de transcendència que, si no el troba realitzat en la fe en Déu, buscarà realitzar-ho en altres ideals com poden ser la nació, la cultura, la llengua, la música, una ideologia política, etc. No hi ha res a dir que qualsevol persona, sigui creient o no, comparteixi en diferent mesura els ideals abans esmentats. La qüestió és que aquests ideals són relatius “a la nostra vida i a l’època històrica que ens toca viure” i que fer-ne un absolut en l’altar davant del qual cremem tot l’encens del nostre temps, il·lusions, energies, valors, etc. és caure en la idolatria. Quan Déu desapareix del cor de l’home, aquest ha de cercar-ne substituts. La Roma antiga, per exemple, havia instituït una religió civil en la qual se sacralitzaven les estructures socials i polítiques.
Els cristians no podem oblidar que l’Església és uns quants segles anterior a Catalunya i que fins i tot, a la nostra terra, moltes parròquies ja existien abans de la formació de Catalunya com a ens social, la qual cosa posa de manifest que la Comunitat cristiana va tenir un paper molt important en la formació, naixement i consolidació de la societat catalana que no sempre és justament reconegut. No podem deixar de banda que el primer text literari escrit en català és un llibre d’homilies, és a dir, de comentaris destinats a exposar els continguts de la Bíblia al poble. Altres idiomes han tingut com a primers textos literaris novel·les, poemes d’amor, cartes, contractes, testaments, etc.; però el català s’honora de tenir com a primera expressió literària l’exposició de la Paraula de Déu a la gent; així doncs, tenim el tresor d’un idioma construït per a la comunicació, capaç de fer conèixer les veritats més sublims i eternes als éssers humans. Fer un bon ús de l’idioma demana no oblidar les arrels d’on venim. Oblidar-les i fer de les expressions culturals uns déus és idolatria.
En aquests dies de debat sobre el futur de Catalunya, m’agrada recordar la cèlebre frase del bisbe Torras i Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”, que ens fa pensar com hem donat importància a uns valors i n’hem relegat uns altres a l’oblit i la ignorància. Avui hom defensa un model de societat que s’allunya de l’ideal de l’Evangeli i que sembla voler tallar les arrels cristianes que la fonamentaven, amb el consegüent risc de perdre la identitat en poques generacions. En l’actualitat, a l’hora de parlar de la construcció de la societat, la solidaritat apareix com el valor estrella, però és interpretat a conveniència de cadascú; juntament amb això es menystenen la fe, el respecte a la vida en tots els seus estadis, el respecte a la persona, que no pot ser tinguda com un objecte i molts altres valors que són innegociables. Crec que la qüestió realment candent en el debat és el model de societat que volem construir per ara i per al futur, un model de societat en el qual Déu no pot ser relegat a l’esfera privada, perquè si els humans som sociables per naturalesa és perquè hem estat creats per Ell a imatge i semblança seva; una societat en la qual el cristianisme, que proclama Déu que s’ha fet home, té encara i tindrà molt a dir-li.
