Jesús ens parla avui de la comunitat. En els dos últims diumenges Jesús ens ha recordat la grandesa del seu projecte, del projecte que neix del seu cor. Jesús va batejar a l’Església com La seva Església i li va donar uns poders i garanties que ni les portes de l’abisme no podran trencar. Però Jesús també ens va recordar el diumenge passat el següent: “Si un vol salvar la seva vida, la perdrà; però el que la perdi per mi la trobarà.” (Mt 16, 25). és a dir que si no perdem la nostra vida, si no aprenem a negar-nos a nosaltres mateixos no podrem ni sabrem ser seguidors de Jesús. Nosaltres com a cristians no desitgem només entrar en la família de l’Església per gaudir de la gràcia que ens assegura Crist dins d’ella, si no que podem abraçar als altres cristians com els nostres germans i sentir amb l’Església, perquè hem descobert a Jesús, sabem que ens crida a seguir-lo i a pensar i viure com Déu, i no com els homes.
En aquest diumenge Jesús ens parla de la comunitat, de la nova comunitat que Ell acabarà de constituir en Pentecosta amb el do de l’Esperit Sant. Jesús parla fins i tot de l’expulsió de la comunitat com una possibilitat en casos concrets. Les indicacions de Jesús sobre la vida en comú ens parlen de la correcció fraterna (tots som germans en Crist), i de l’oració comunitària o fraterna, aquella que fem no individualment si no en comú. La correcció brolla de la caritat, de veure a l’altre com un germà al que cal ajudar, no sobre qui cal aplicar alguna norma; i l’oració és l’aigua que ho ha de xopar tot i en tot moment per mantenir-nos no només a prop de Senyor si no a prop uns d’uns altres doncs demanem el mateix reunits per dirigir-nos junts a Déu Pare.
Avui som testimonis d’un debilitament de la comunitat cristiana, ens trobem davant un gradual allunyament dels cristians entre si. Ho podem percebre en les nostres ja de per si petites comunitats (segueixen presents en alguns petits ídols com la llengua, la raça, la classe social o la mera comoditat). Ens confessem cristians, però alhora ens sentim apegats al nostre propi ambient i a les nostres comoditats. En el fons falta la presència de Jesús en el centre de les nostres vides, doncs moltes vegades anteposem moltes coses.
Els cristians de l’Iraq i de Síria estan sent injustament perseguits en aquests mesos, és més molts han estat massacrats i vilment assassinats. Ens alegrem del gran testimoniatge que els nostres germans en la fe estan donant amb les seves vides i sabem que comptem amb un nou batalló de màrtirs al cel com intercessors davant el Senyor. Però alhora som conscients que si Jesús avui, a l’Evangeli, ens parla de correcció fraterna i de l’oració en comú, potser no estem sent del tot germans de els cristians d’Orient Mitjà. Ja sabem que els mitjans de comunicació amb prou feines els nomenen, i que a nivell local podem fer poc però tenim la pregària, tenim el testimoniatge que puguem donar davant els altres. Podem fer sempre una mica més: ser conscients que Jesús està en el centre, en primer lloc (“perquè on dos o tres estan reunits en el meu nom, allí estic jo enmig d’ells” Mt 18, 20), i ser conscients també que només l’Església Catòlica ha forjat la civilització, fora del seu influx la dignitat humana va quedant en tenebres.
