Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Per tal que comencessin a fer pràctiques de la missió que després els encomanaria, Jesús va enviar en una ocasió els apòstols a predicar. Al cap d’uns dies, els apòstols van tornar i van explicar al Mestre molt contents els bons fruits que havia donat el seu treball. Després d’escoltar-los i d’alegrar-se amb ells, Jesús els va convidar a anar a un lloc retirat per descansar; però la gent, així que va veure que marxaven i va saber on anaven, es va desplaçar per mar i per terra fins a l’indret on Jesús i els seus deixebles volien anar i, en desembarcar, el Salvador es va trobar amb aquella multitud. Ens diu l’Evangeli que
quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament. (Mc 6,34)
i després de l’ensenyament, el Senyor, en veure que es feia tard i no tenien aliments va multiplicar els cinc pans i els dos peixos que li van portar (Mc 6,35-49). Jesús va veure que tota aquella multitud de persones eren com ovelles sense pastor i se’n compadí; Ell i els apòstols van renunciar a un necessari temps de descans i d’esplai per ajudar aquella gent en les seves necessitats espirituals i materials. El Senyor i els deixebles van sentir en llurs cors la misèria d’aquella pobra gent i se’n van fer solidaris.
En proclamar aquest extraordinari Any Sant de la Misericòrdia, el Papa Francesc ha volgut enfocar per aquest camí el seu sentit: adonar-se de les necessitats i la misèria del proïsme i fer-se’n solidari. La primera pobresa de la qual el nostre món n’és víctima és la pobresa espiritual, darrere de la qual venen totes les pobreses i misèries materials causades per un injust repartiment dels béns de la terra i de la manca de gràcia. El món en què vivim té una necessitat desesperada d’Evangeli, de gràcia i de coneixement de Déu. Si aquesta necessitat és satisfeta, totes les altres dimensions de les persones s’aniran ressituant i refent, adquirint així una recta doctrina, una actuació coherent i unes relacions fraternals.
Aquest sentiment i aquesta convicció amarats de misericòrdia són els que va tenir el Beat Josep Guardiet en tot el seu ministeri sacerdotal, un sentiment i una convicció que es van fer palesos quan, venint d’excursió a Rubí amb joves de la parròquia de la Santíssima Trinitat de Sabadell, va exclamar: “¡Ah Rubí… Rubí, qui pogués ser-hi en aquest poble i donar per ell la seva sang”. I com que el seu era un bon desig, fonamentat en una visió sobrenatural, Déu li va concedir que es fes realitat i que a la nostra ciutat desenvolupés una activitat i dugués a terme unes iniciatives que van ser reflex de l’amor de Déu que sempre es va manifestar en ell i que va fer de la seva persona un testimoni de l’Evangeli fins a donar la vida.
