Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Aquí Pau va tenir de nit una visió: va veure a un home de la regió de Macedònia que, posat en peus, li pregava: “Passa a Macedònia i ajuda’ns.” Immediatament després d’haver tingut Pau aquella visió vam preparar el viatge a Macedònia, segurs que Déu ens estava cridant per anunciar allà les bones notícies. (Hch 16, 9-10).
A partir d’aquest moment que narra el passatge dels Fets dels Apòstols, l’apòstol Pau va passar a sòl europeu i va seguir anunciant les bones notícies del Crist. Amb el pas dels segles i de la història aquest petit detall de tot el recorregut missioner de sant Pau ha passat a tenir una rellevància important. Aquell que va conèixer a Jesús camí de Damasc va arribar a sembrar la bona notícia en l’actual Europa, a Roma i possiblement en Tarraco (Tarragona). Pau i els seus companys compartien la mateixa certesa, que Déu els acompanyava en tot moment i que Crist mateix li cridava a semblar-se cada vegada més a Ell, i viure a imatge del Bon Pastor que dóna la vida per les seves ovelles donant a conèixer la vida eterna, que és amb escreix el millor.
El papa Joan Pau II va viure també una vocació plena de riscos i de perills, en la qual va poder anar descobrint que també aquest era el seu camí de transformació, per així assemblar-se més al Crist. També va ser una vocació plena d’amor, com no podia ser d’una altra forma, que sempre va estar marcada per l’esperança de la humanitat: Jesús. Karol Wojtyla va entrar de manera clandestina al seminari de Cracòvia durant l’ocupació alemanya de Polònia. Com sant Pau, ell també va fer un pas cap al desconegut per ajudar als seus germans, per viure la gràcia del sacerdoci: ser pels altres, i per al Senyor. No es va deixar paralitzar per la por, sinó que va seguir a Crist hi hagués o no obstacles en aquest camí. A més, més tard, sent bisbe, va acollir clandestinament a seminaristes de diferents països del teló d’acer comunista, i els va formar en el lliurament als demés, a imatge del Bon Pastor.
Les meves ovelles escolten la meva veu, i jo les conec, i elles em segueixen, i jo els dono la vida eterna. (Jn 10, 27).
Contemplem en aquest diumenge a Crist com el Bon Pastor, només ell ens coneix i és capaç de guiar-nos fins als verds prats de la vida eterna. Quin és la seva característica pròpia, què és el que diferencia a Jesús del que no és veritable pastor? que ell dóna la vida per les seves ovelles, no dóna del que li sobra ni dóna a mig fer, fins al punt de perdre la pròpia vida. és a dir, es dóna a si mateix. En un dia com avui hem de donar gràcies a Déu pels pastors que continua donant a la seva Església, doncs la seva promesa és ferma: us donaré pastors segons el meu cor (Jr 3, 15). I també hem de demanar per aquests pastors, i per tots els cristians, doncs només el Bon Pastor ens pot obrir la porta dels verds prats, porta que té com a pany la creu. Només els pastors sants coneixen de debò, han estat vençuts per l’amor del Crist, i són avui reflex clar del rostre del Suprem Pastor. és una desproporcionada gràcia que exigeix sempre la nostra oració i la nostra fe.
