En les festes dels cors de Jesús i de María la paraula de Déu ens mostra a aquell al que van traspassar, perquè es compleixi de nou l’Escriptura en nosaltres en tornar la nostra mirada cap a Ell.
L’aigua torna a aparèixer davant nostre, plena de misteri, al final de la passió: ja que Jesús ja havia mort, no li trenquen les cames, sinó que un dels soldats «amb una llança li va traspassar el costat, i al punt va sortir sang i aigua» (19, 34). No hi ha dubte que aquí Joan vol referir-se als dos principals sagraments de l’Església —Baptisme i Eucaristia—, que procedeixen del cor obert de Jesús i amb els quals, d’aquesta manera, l’Església neix del seu costat. Juan reprèn una vegada més el tema de la sang i l’aigua en la seva Primera Carta, però donant-li una nova connotació: «Aquest és el que va venir per l’aigua i per la sang, Jesucrist; no per aigua únicament, sinó per aigua i sang… Són tres els que donen testimoniatge: l’Esperit, l’aigua i la sang; i els tres estan d’acord» (1 Jn 5, 6-8). Aquí hi ha clarament una implicació polèmica dirigida a un cristianisme que, si bé reconeix el baptisme de Jesús com un esdeveniment de salvació, no fa el mateix amb la seva mort en la creu.
Es tracta d’un cristianisme que, per així dir-ho, només vol la paraula, però no la carn i la sang. El cos de Jesús i la seva mort no exerceixen cap paper. Així, el que queda del cristianisme és només «aigua»: la paraula sense la corporeïtat de Jesús perd tota la seva força. El cristianisme es converteix llavors en pura doctrina, pur moralisme i una simple qüestió intel·lectual, però li falten la carn i la sang. Ja no s’accepta el caràcter redemptor de la sang de Jesús. Incomoda a l’harmonia intel·lectual. Qui pot deixar de veure en això algunes de les amenaces que sofreix el nostre cristianisme actual? L’aigua i la sang van unides; encarnació i creu, baptisme, paraula i sagrament són inseparables. (Joseph Ratzinger).
Per a que del costat de Crist dormit a la creu es formés l’Església i es complís l’Escriptura que diu: Miraran a qui van traspassar, un dels soldats el va ferir amb una llança i li va obrir el costat. I va ser permissió de la divina providència, a fi que, brollant de la ferida sang i aigua, es vessés el preu de la nostra salut, el qual, rajant de la font arcana del cor, donés als sagraments de l’Església la virtut de conferir la vida de la gràcia, i fos pels que viuen en Crist com una copa omplerta en la font viva, que brolla per comunicar vida eterna.
Aixeca’t, doncs, ànima amiga de Crist, i sigues la coloma que llaura el seu niu en els forats de la penya; sigues l’ocell que troba la seva casa i no deixa de guardar-la; sigues la tórtora que amaga els pollets del seu cast amor en aquella obertura sacratíssima. Aplica a ella els teus llavis perquè beguis l’aigua de les fonts del Salvador. Perquè aquesta és la font que raja enmig del paradís i, dividida en quatre rius que es vessen en els cors amants, rega i fecunda tota la terra. (Sant Bonaventura).
