Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Tot sovint ens trobem amb persones que diuen creure en Déu, però “a la seva manera”. Són persones que diuen que per creure en Déu «no cal anar a missa el diumenge». Certament, per creure en Déu no cal anar a missa el diumenge; hi ha gent que creu en Déu, però té una altra religió i, per tant, no celebren les cerimònies cristianes. Hom pot creure en Déu i no ser cristià. Ara bé, per ser cristià, sí que cal reunir-se i celebrar l’Eucaristia el diumenge; cal anar a missa per trobar-nos amb Jesucrist i amb els altres cristians, germans en la fe; altrament, la nostra consciència cristiana s’anirà afeblint i la nostra vida espiritual acabarà per morir. En el nostre vocabulari popular, ha quedat encunyada aquesta dita: «Això va a missa», per significar que una cosa és certa i ben fonamentada; doncs bé, podem dir amb tota raó que l’afirmació segons la qual per ser bon cristià no cal anar a missa els diumenges “no va a missa”.
El cristianisme és una fe personal i comunitària alhora, on l’individualisme no hi té cabuda. La persona humana ho és en ella mateixa, i per això és individual, certament, però també és persona en relació amb els altres i en relació amb Déu, que l’ha creada. Per això, el jo personal es va construint en la relació i el diàleg amb els altres. En crear l’ésser humà, Déu ens va crear com a homes i dones, en la duplicitat de sexes, per posar de manifest que l’home és un ésser relacional, obert als altres, a la realitat i a la transcendència.
En realitzar l’obra de la salvació, Déu va escollir un poble: Israel, i el va aplegar als seu entorn. El va rescatar de l’esclavatge i el va portar cap a la terra promesa. Aquest esdeveniment és figura i inici de la redempció de tota la humanitat. Per tal que els israelites commemoressin i visquessin com un fet ben actual l’esdeveniment de la salvació, Déu els va manar de reunir-se i de trobar-se amb esperit de fraternitat: «Comunica això als israelites: “En les festes del Senyor convocareu els israelites a aplec sagrat. Els i convocareu en les festes següents: Tens sis dies per a treballar, però el setè dia és dissabte, dia de repòs amb aplec sagrat. No feu cap treball. És dia de repòs dedicat al Senyor arreu on habiteu. Aquestes són les altres festes del Senyor, els aplecs sagrats a què heu de convocar els israelites en les dates prescrites: El capvespre del dia catorzè del primer mes celebareu la Pasqua en honor del Senyor”» (Levític 23,2-5).
Seguint l’exemple dels nostres pares en la fe, els israelites, nosaltres els cristians, que som el Nou Israel, hem continuat aplegant-nos a l’entorn de la Paraula i del Cos i la Sang del Senyor. És Déu mateix qui ens aplega i ens convoca per mitjà de l’Esperit Sant, per això, ens cal respondre afirmativament a la seva invitació.
