Però vosaltres, germans, no viviu en tenebres, perquè aquest dia no us sorprengui com un lladre, perquè tots sou fills de la llum i fills del dia; no ho sou de la nit ni de les tenebres, Així, doncs, no dormim com els altres, sinó estiguem vigilants i desperts. (1 Ts 5, 6).
Tots, per la fe, hem rebut una llum, una resplendor, que de vegades no té perquè ser gran, però que ens ha fet entreveure quelcom més gran, l’origen d’aquesta llum (Déu) que penetra en la nostra intel·ligència i l’aclareix amb facilitat. També aquesta fe ens pot deixar, de vegades, en una certa paràlisi escèptica que no entenem, però que no ens impedeix saber que aquesta llum és com un clar migdia però a través del nostre cristall opac. Aquesta fe és capaç, com va dir l’ancià Simeó, de fer-nos confessar cada dia: “ara Senyor pots deixar al teu servent anar-se en pau perquè els meus ulls han vist al Salvador”.
Així que, com diu Sant Pau, en la claredat del dia o en els núvols dels dubtes, vivim vigilants i buidats, sempre insatisfets amb nosaltres mateixos, com la mare Teresa de Calcuta, que l’única cosa de l’Església que hagués canviat era la seva mateixa persona. “Com què sabies que sego on no sembro i recullo on no escampo? Doncs havies d’haver posat els meus diners al banc, perquè, en tornar jo, pogués recollir allò que és meu amb els interessos.” (Mt 25, 26-27).
El Senyor és exigent, i coneixedor que la seva llavor és garantia de fecunditat màxima, així que ens demana sortir a la plaça amb el que som i tenim per veure què passa, per veure, de quina manera podem aportar la llavor de Crist als altres (llavor que portem dins). Els altres ens mostraran aquells qui realment som, què és el que hem fet amb ells i per ells. És a dir, veurem des de Déu el que nosaltres hem produït, ja que com qualsevol ésser o ben material estem destinats a l’ús, al desgast, per trobar així la nostra vocació i experimentar que es pot viure en Crist, que no som els únics amb problemes o reptes per davant.
Acabo amb aquestes paraules del pare jesuïta argentí Leonardo Castellani:
Y ¿qué ha de crear un pobrecito de amenos de un dólar, un minero de Bolivia, un mensú de Misiones o un zafrero de Salta? No se engañen: esos tienen más creatividad espiritual a lo mejor que un muchachito porteño [de Buenos Aires] que estudia (naturalmente) abogacía para llegar naturalmente a “gobernante”; y pilla una neurosis porque no era ese su lugar, y más le valiera haber sembrado papas. Todos pueden crear algo si el mundo moderno los deja; lo malo es que no nos deja; y entonces creamos, al menos, resistencia al mundo moderno. Los que entierran su “talento” en una bolsa o en un hoyo en la tierra, no son los que resisten, sino los que siguen la correntada. Estoy por contar aquí ejemplos de gente chiquitísima, sencillas sirvientas, peones rudos, que han hecho de repente en el mundo un hecho escondido, pequeño, singular, y admirable, como una joya en el fondo del río o una flor donde no se ve; pero ustedes deben saber más aún que yo de eso. Son cosas finas, que sólo Dios puede haber inspirado; y son más para contemplar que para describir; pues no las entendemos del todo.
